I ja fa un mes. Quatre setmanes tancats, pel nostre bé, pel bé de tots. Tot i tenir la 'sort' de poder sortir i ser espectadora en primera línia de carrers desèrtics i mars de guants de plàstic a terra, ara mateix ja no sóc capaç de recordar quan va ser l'últim cop que vam tenir el setmanal dinar de diumenge familiar, vaig abraçar el meu gos, vaig riure amb els companys a la redacció o vam anar a fer una cervesa en una terrasseta.
Tot són coses banals, fins i tot rutinàries, però que ara s'han convertit en un somni llunyà. La primera setmana va ser en certa manera fins i tot divertida: ens vam trucar, vam riure, vam fer bromes, era tot com una tragicomèdia. La segona setmana ja no vam riure tant, vam començar a acceptar el confinament i la realitat. A la tercera setmana els riures i les trucades van anar a la baixa i tot començava a fer-se costa amunt i a la quarta ja res feia gràcia, i la fredor i la tristesa ens envaïen silenciosament. Encara ens queda un llarg camí, molt més llarg del que ens imaginem, i més que ho podria ser si ara ens relaxem i donem la partida per guanyada...
Però la realitat és que ara estem dins d'una bombolla. Protegits per les quatre parets de casa, al nostre 'micromón', intentant adaptar-nos per passar aquests moments singulars de la millor forma possible. I com tota bombolla, acabarà explotant i val més que ens agafi, com a mínim, conscienciats. De moment ja hem fet un pas important com és assumir que no tot anirà bé. Que no està anant bé.
Ara cal que ens mentalitzem pel post-coronavirus i, sobretot, que ens preparem. És com un enverinat compte enrere. No abaixem la guàrdia perquè dia rere dia estan desfilant per davant dels nostres nassos petits indicis d'unes pèrdues de llibertats que poden ser estratosfèriques en un futur si, com a ciutadans, no estem atents i sabem reaccionar i aturar a temps. No és cap secret que en aquest país —món— a cada bugada hi acabem perdent un llençol, així que farem bé de no abaixar la guàrdia. El que entenen 'ells' per batalla, encara no ha ni començat.