Sí, alguna cosa ha canviat a can Nàstic. I no parlo de l’amo de la banqueta, que ja és notori i gens sorprenent. Tampoc faig referència al fet que el club aposti per un projecte fins a les darreres conseqüències, ni que la parcel·la esportiva i directiva vagin per camins paral·lels i no barrejats. Tampoc. El canvi es troba a l’entorn: la gent ja no s’empassa el discurs del club.
No tots els entrenadors són dolents. Amb l’arribada de Toni Seligrat, la banqueta grana haurà tingut deu amos diferents en quelcom menys de tres anys. No sempre és culpa del director esportiu: ni Emilio Viqueira ho feia tot malament ni Arnal Llibert era el dimoni amb potes. No sempre els jugadors són uns mercenaris. Futbolistes que vénen de bones temporades aterren aquí i es corrompen en un temps rècord. El problema del Nàstic sembla estar al tronc de l’arbre.
El tronc està fotut i, de retruc, afecta les branques i les fulles. Les arrels són recuperables però no es farà en dos dies. Si fa uns anys el club vivia un perill de mort en el vessant econòmic, actualment el perill es troba en la salut social de l’entitat. L’afició es redueix a una velocitat alarmant i més enllà de la disminució de públic al Nou Estadi, preocupa una indiferència que es pot convertir en desafecció.
Els nastiquers van al camp i bona part no se sent identificat amb res ni amb ningú. L’ADN Nàstic no ha tingut efecte i es pot girar en contra. La gent comença a mirar les paraules del club de reüll i sospitant constantment. De debò Sergi Parés, director d’un projecte esportiu que ha donat fruits a Reus, apostaria en condicions normals per un Toni Seligrat que està a les antípodes de la seva forma de veure el futbol? I que consti que no tinc res en contra de Seligrat, potser surt bé la jugada o potser la nata és mes grossa. Això mai se sap. Però ara, mentre el Nàstic jugarà a A, el filial i la resta d’equips formatius jugaran a Z.
De debò calia amenaçar els jugadors amb un ultimàtum sobre l’entrenador? Cal baixar al vestidor en molts partits? Cal posar-se nerviós per perdre la primera jornada contra el Llagostera? O visitar el vestidor després de perdre a Lleida, equip que lluita per la primera plaça? És més que evident que a can Nàstic no hi ha separació de poders. Els directius, als despatxos i a les llotges. Els esportistes i tècnics, als vestidors i als terrenys de joc. Ben senzill, oi?
Això ja va succeir en l’època de Promoesport. En els tres primers anys, la cosa va funcionar força bé. Després, tot i que l’empresa de representació de jugadors va voler forçar la gallina dels ous daurats, al final sempre es tancava la campanya amb la salvació més o menys agònica. I, fet inapel·lable, el primer any on Promoesport desapareix i tot queda a casa, el Nàstic descendeix fent el ridícul d’una manera espantosa. I enguany, que semblava impossible caure més baix, la realitat colpeja de nou. I així, fins quan?