A vegades em passen coses que són difícils d’explicar. Divendres passat tenia hora a la botiga del sastre Pluvinet, al carrer Forn Nou de Valls. Volia fer un reportatge sobre una iniciativa que ha promogut el Benet encarada a les properes Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de 2021. Es basa en la confecció de deu vestits d’home fets a mida, únics i exclusius que duran una etiqueta commemorativa de l’esdeveniment, amb la finalitat que els clients llueixin les peces durant el ball de Gala del proper 1 de febrer.
L’Àngel, el fotògraf de diari, rondava per l’establiment i captava l’escenografia del moment amb tota mena de detalls. Jo vaig començar l’entrevista amb la gravadora damunt del taulell i el sastre, mentrestant, tallava els patrons per a fer una americana amb un teixit de llana natural. Entre tots els elements de la situació, n’hi va haver un que em va cridar especialment l’atenció i m’inquietava. Es tractava d’una porta petita, de fusta austera pintada amb un esmalt sintètic, que recordava al color verd de la fulla d’una morera.
A mesura que avançava en l’entrevista, la fixació cap a aquell element es tornava cada cop més intens, fins al punt d’eclipsar l’explicació que feia el botiguer. La porta es trobava a mà dreta, just després de baixar l’únic esglaó que hi havia passada l’entrada. Davant d’aquella obsessió, vaig decidir canviar de banda del taulell, per tal d’estar d’esquena a ella i poder acabar la conversa correctament.
L’entrevistat em va semblar una persona propera i, abans de marxar, vaig atrevir-me a comentar-li la meva preocupació. Volia saber què hi havia darrere d’aquella porta i també havia de comprovar si les meves sospites anaven encaminades en aquella direcció. Per plantejar-li, vaig posar-lo en context i li vaig explicar que part de la meva tesi doctoral tenia, per protagonista, un capellà que feia cent anys havia viscut en el pis superior d’aquella botiga. Es comentava que durant la Guerra Civil, a més, s’havia amagat en un passadís subterrani de la casa, excavat únicament amb la finalitat de poder-se salvar de la persecució anticlerical del moment.
En escoltar la narració, el sastre va fer uns ulls com a dues taronges i immediatament va obrir la porta verda. Va encendre l’única bombeta que penjava de les voltes del sostre i vam baixar la dotzena d’escales que hi ha fins al soterrani. Allà, em va assenyalar un pany de paret que era diferent del de la resta de l’espai i em va comentar que hi havia un túnel que s’enfonsava en la profunditat. Amb els anys, la galeria havia estat tapiada parcialment amb maons i ciment ràpid, talment com si algú hagués volgut esborrar una evidència.
En aquell moment, el Benet Pluvinet em va confessar que sempre havia sospitat que alguna cosa emocionant s’amagava darrere del mur. Ens trobàvem davant del forat secret que mossèn Eusebi Ribas havia obert l’any 1936 i un calfred em va recórrer tota l’espinada.