Aquests últims sis anys s’han escolat gairebé sense adonar-me’n. L’inici de tot, durant la tardor de 2014, va ser plàcid i, com qualsevol projecte, va costar d’arrencar. En aquest itinerari, que no ha estat exempt d’alts i baixos i que ha esdevingut una veritable muntanya russa en l’últim any, he aconseguit una progressió personal i professional que poc m’imaginava el dia que vaig obrir, per primera vegada, el manuscrit inèdit de jocs tradicionals recollits a Valls a principis del segle XX, perdut durant molt de temps i cedit pocs mesos abans a l’Arxiu Municipal.
Des d’aquell moment, constantment m’he imaginat com seria el capítol final de la defensa de la meva tesi doctoral. Tothom m’explicava les grandeses d’aquest acte, ple de gent coneguda, col·legues i familiars. M’asseguraven que arribat el dia, «faria una defensa esplèndida que culminaria amb una gran festa i que estaria acompanyat de totes les persones que havien estat imprescindibles en aquest viatge». Fins i tot m’advertien que «la celebració es podria allargar fins ben entrat el vespre».
El cert és que dimarts res va ser com havia cregut tantes vegades. La sala no es va omplir de públic ni de col·legues, ni tampoc hi va haver gaires amics i familiars. A causa de les circumstàncies sanitàries, no vam fer cap celebració ni vam brindar per l’acabament d’una etapa. Dues terceres parts del tribunal avaluador, per la seva banda, van haver de seguir la defensa telemàticament i es van obviar, en bona part, els requisits que demana un ritual acadèmic d’aquestes característiques.
Amb tot, els resultats de la feina d’aquests darrers sis anys van florir com un dia de primavera i no en puc estar més content. Els avaluadors van considerar que la meva proposta era mereixedora de la màxima qualificació i aquest fet suposa, per a mi, una gratificació immensa.
A més, el moment més emocionant de tots va arribar just en l’instant precís. El Joan, un dels membres del tribunal que més aprecio, va establir un paral·lelisme latent entre l’acte de dimarts i la gran festa que fem a Valls cada deu anys, i que malauradament tampoc podrem dur a terme l’any 2021. Apuntava que com passa el 2 de febrer, festa de la Candela i de la presentació del Nen Jesús al temple, l'acte suposava la culminació de la pròpia formació acadèmica i, d’alguna manera, les persones allí presents van els testimonis perfectes de la meva presentació en el temple més extraordinari i enriquidor de tots, el del saber.