Fa temps, de fet fins fa pocs dies, tenia moltes coses que ara han esdevingut un tresor. Gaudia d’una feina bonica que em permetia explicar històries, aquelles que van passar fa anys i també les més recents. Recordo que quan ho feia, els ulls em brillaven i els dits recorrien el teclat d’una forma compassada, com si fos un concertista en la seva nit de debut. Sé que una cosa semblant sentien els companys de l’altra banda de la pantalla, i he de confessar que tot sovint m’imaginava els mig somriures i les seves mirades de complicitat.
També tenia uns migdies plens de llum i de sinceritat. L’alenada d’aire fresc d’aquelles estones m’obria l’enteniment i em feia volar. Durant el camí, els ocells em xiuxiuejaven els reptes de la tarda i les flors dels marges m’incitaven a fer l’escomesa. Era un ritual metòdic que es repetia, dia rere dia, amb un únic objectiu que estava assolint.
Tenia un pis que semblava un palau i una hipoteca a punt de signar. Després d’anys de consolidar i orientar els propòsits, m’havia desempallegat de la prudència i havia fet un pas endavant en el creixement que la vida sovint et reclama. Això ho havia decidit feia pocs dies, tot just en sortir d’un metro, mentre observava la façana del Naixement de la Sagrada Família. Tenia la sensació, però, que feia tard.
Cada diumenge tenia la taula parada i plena de gent al voltant. Compartíem el pollastre fet a la cassola de terrissa i ens acabàvem dues ampolles de vi. Les aspiracions conjuntes arribaven a l’hora de les postres, quan eren segellades amb una copa de licor i un glaçó. En aquell moment, teníem la certesa que s’esdevenia una primavera plena d’oportunitats.
Tenia la dèria d’arribar de la millor forma possible al moment estrella de l’any. Sense saber ben bé per què, el primer dia de cada estiu m’enfilava dalt de l’escala i penjava els fanalets de paper del sostre del menjador. Uns eren de colors virolats i d’altres portaven imprès una lluna i un sol que somreien. Tenia la sensació que tots els de casa esperaven aquest moment i, quan ho havia fet, cadascú de nosaltres donava el tomb a la roda cíclica de l’any, que unia el principi amb el final, i tot tornava a començar.
Avui, me n’adono que fa dies, de fet fins fa poques hores, tenia tot allò que m’era bo.