És la pura inconsciència? L’atracció pel risc? Els missatges, repetits fins a l'avorriment com un veritable mantra, ressonaven a les ràdios i les xarxes tothora. «No apropar-se; no cal que hi aneu a veure el riu; eviteu sortir de casa si no és estrictament necessari». Semblava un capritx alarmista, una exageració d’aquelles que ens aporta l’actual societat hipercomunicada, incerta i plena d’excessos de tota mena.
Serà la satisfacció dopamínica, l’encís del perill? El cor furtiu d’una relació prohibida, la corda elàstica d’un pont, el barranc lliscant a l’estiu, aquell cotxe a cent vuitanta… O simplement l’estupidesa que tot ho pot —en alguns casos—, la tracció imperiosa del deure, la soga de la possessió en risc de pèrdua. Evidentment, tot era sabut, però una mena de biaix optimista dibuixava de nou estampes grotesques, cafres a vora mar esperant l’onada definitiva.
«L’ésser humà, malgrat ser probablement l’única espècie plenament conscient de la seva pròpia mortalitat, sovint actua com si fos immortal ( * )», pregonava un article pretèrit, trabucant una complexa contradicció que ha pres forma recent, tràgica i desastrosa, en tots els sentits. Tirant de paradoxa freudiana, ens estreba l’atracció pel plaer, la creació, i ens fascina alhora la destrucció, el caos, l’espurna vivaç que viu al límit de l’auto extermini.
Passada la Glòria, el dur assot d’un episodi insòlit, remembrable a fang i aigua, les reflexions i enigmes mil·lenaris de la condició humana afloren de nou com un bucle inexorable, un cúmul de vivències eternes que ens configuren i ens marquen, quan tot passa. Per què ens exposem al perill? Què ens duu pel camí de la irreflexió, a la transgressió de la norma i el consell? Si diuen que no et moguis, resisteix passional excitació de l’atzar… i queda’t a casa.
( * ) «La atracción por el riesgo», de Cristina Llagostera. Publicat al diari 'El País' el 16 d'agost de 2009