Des de fa cinc anys i com a fet casual, un bon grapat d’amics vam emancipar-nos a la vegada i vam llogar, plens d’il·lusió, diferents pisos al Barri Antic, en carrers cèntrics i propers els uns dels altres. Em sembla que, d’una manera força romàntica, vam voler retornar al punt d’origen de moltes coses, com si s’hagués de reparar immediatament l’abandonament que tantes famílies de Valls han etzibat al nucli històric durant dècades.
Amb el pas del temps, però, el miratge s’ha esfumat, talment com també desapareixen cada dia, i no només de manera metafòrica, la majoria de flors i mates verdes que es planten mensualment en moltes de les jardineres i testos que hi ha als carrers.
Algú amb una visió positivista i més integradora podrà dir que exagero amb la meva percepció. Però el cert és que aquest dimecres passat, a mitja tarda, tres veïnes ben conegudes van haver de tancar-se a la sabateria de sota de casa. Un noi corria, de banda a banda en un estat d’embriaguesa evident, amb la cara plena de sang i proclamant no sé quins disbarats a tothom que passava per allí.
També, el tancament dels bars i les terrasses a causa de les restriccions ha propiciat botellades a tota hora i en ple toc de queda a moltes placetes i llocs oberts del nucli històric de Valls. La pràctica, permesa i ignorada pels cossos de seguretat després de comprovar-ho per experiència pròpia, fa totalment insostenible una passejada per aquests espais sense cap agressió verbal o física i la convivència comunitària resulta del tot inexistent.
Per altra banda, els meus amics diuen que soc massa atrevit per voler aparcar el cotxe en un lloc proper a casa, habilitat per a fer-ho, asfaltat i ben il·luminat, també en ple cor antic de la ciutat. Potser tenen raó, ja que cada setmana, com una loteria, puc comptar una desena de retrovisors desencaixats, finestres trencades i cotxes oberts a punt per a poder-los robar.
Un cas similar el pateixen molts dels comerços de la zona, alguns d’ells centenaris i que alhora són els més emblemàtics i valuosos del municipi. Sense anar més lluny, a principis d’any un individu va protagonitzar una onada de robatoris nocturns i moltes destrosses en aparadors i locals que va generar un sentiment de desesperació entre els comerciants i els veïns. La situació era tan greu que, des de l’Ajuntament, va caldre articular un dispositiu de seguretat excepcional que va mobilitzar, durant dies, un bon nombre d’agents policials.
Malauradament, la llista és llarga i aquests només són uns pocs casos de la crua realitat que dia a dia, mina l’esperit comunitari del Barri Antic de la capital de l’Alt Camp. La situació s’ha tornat tan insostenible que, per a molts, la solució, a curt termini, és tancar la casa i marxar per no perdre la mica de qualitat de vida que encara es pot trobar en aquesta vall de llàgrimes. No és una decisió covarda ni fàcil, sinó l’única via d’escapatòria que hi ha a l’abast davant de tanta degradació accentuada per anys de passivitat. Quin desastre.