El carro de la compra com a còmplice de sortides, canvis de direcció sobtats i una nova habilitat adquirida que et fa guimbar entre vorera i vorera, tot un ninja, esquivant éssers vius i el diminut ‘bitxo’, un ens nanomètric que t’ha posat cap per avall. L’univers es fa petit i s’encabeix dins d’un grapat de metres quadrats que esdevenen ara el teu món, l’únic món.
No somiem més? No fa més soroll el camió de la brossa, entre crits i xanxa? De sobte, poses cara a uns veïns que no imaginaves i notes, com tu mateix, que tenen ganes de parlar, d’un pont sonor entre finestres i flors. Els repics d’aquell campanar de la gran ciutat, desconegut fins ara, fan que et sentis com a casa i els improperis d’un borratxo de matinada, esgarriat i fart, et desperten d’un món oníric i intens.
El vi del capvespre, el pas inapel·lable de les hores, la tristesa i la pena íntima, tant de cadascú, et porten ara a assaborir el privilegi de la llar, de la salut i d’aquells que hi són —set setmanes enllà— i que després hi seran. No me’n canso, realment, d’agrair pel que tenim i de pensar que no tot va bé, que rere una pantalla d’’streams’ i somriures hi ha un món podrit i ple de misèria.
Aquells metres quadrats, l’habitacle càlid de quasi mesos, pot ben ser el calabós perfecte d’un monstre masclista, manipulador; i aquella nevera nostra plena de subtileses i capritxos, un desert insofrible quan la gana estreny. Ara, que sembla haver-hi més llum, horitzó, que la ‘normalitat’ que arriba —fotuda i difícil— no ens agafi desmemoriats, dispersos i passius, novament aïllats i egoistes. Que la nostra societat malalta, quan es curi, recordi sempre el bon desig, les lliçons apreses, exigint fil per randa drets i comptes pendents.