Tot passa. Tot torna. Tal dia farà un any. Percepcions de l'espaitemps que s'acaben imposant inexorablement, sempre. I sí, avui tal dia farà un any, un any que ens van tancar a casa i van llençar la clau durant una temporada per, sense voler-ho, donar-nos una lliçó de vida —a banda de protegir-nos de la nostra nova companya de viatge Covid-19—. Vam ser exageradament dramàtics, sempre parlant en general, està clar que el drama real existeix i anirà a pitjor, però en el món de les persones que som molt més afortunades del que ens pensem, l'exageració va ser la tònica dominant durant el confinament.
La processó no la vam portar per dins. Fins i tot ens vam creure que vivíem en una guerra. El Gobierno creia que vivia en temps de guerra! Us recordeu de quan ens sortien els senyors uniformats a informar-nos i quan els mandataris es dirigien a nosaltres amb termes militars? Suposo que devien creure que això ens uniria i ens apujaria la moral com a tropes que pensem que som... En fi, quins temps aquells.
La veritat és que no sé ben bé a on vull anar a parar escrivint tot això. Tal dia farà un any i que voleu que us digui, jo l'enyoro molt aquest moment passat. Poder escoltar la biodiversitat del meu barri i adonar-me'n que no inclou necessàriament el terrible so de motors espetegant, descobrir que la meva casa no és un lloc de pas sinó el meu espai, tenir temps..., tenir temps! Quants llibres vaig arribar a llegir? Sèries i pel·lícules que vaig mirar? Hores treballades? (Més que mai) i tot i així amb TEMPS. Si fos per mi, instauraria el confinament domiciliari anual durant dues setmanes (dic dues per fer-ho acceptable a tothom, amb una no tens temps de res).
La pausa i la calma que tanta falta ens fan i que vaig prometre que a partir d'ara, que ja les havia tastat, les buscaria sempre que pogués, han tornat a marxar. Tal dia farà un any i mira, si ho penso fredament m'agafa exactament igual: treballant davant d'un ordinador des de casa. Però hi ha una diferència. Hi ha LA diferència. La voràgine del dia a dia, del no-tinc-temps m'ha tornat a absorbir sense ni saber com, malgrat que vaig prometre que això no tornaria a passar. Em vaig equivocar. Bé, no passa res. També ens van dir que tot això ens acabaria fent millors...