Les primeres setmanes que es podia sortir, tothom va fer-ho en massa. Nosaltres també, evidentment, eh. Costava molt caminar lliurement pel passeig marítim de Rafael Casanova sense passar a menys de 50 centímetres dels nous i antics runners, bikers, skaters, walkers, i tots els ers que existeixen. El Passeig de l’Escullera semblava una autopista, amb la diferència que almenys a la carretera la gent sap diferenciar entre dreta i esquerra. Fins i tot ens va ser incòmode i vam haver de buscar rutes alternatives per on fer la passejada diària, que no ens agradava que la gent ens esbufegués a l’orella. L’obertura del confinament ens havia abocat a tots al carrer, els nostres pisos ens van escopir cap a fora, ansiosos d’aire i de sol, ansiosos per una cervesa en una terrassa, perquè necessitàvem carregar una mica els nostres nivells de vitamina D i rebaixar una mica els nivells d’estrès.
Des de fa un parell de setmanes, però, la ciutat torna a estar tranquil·la. Potser perquè ja no hi ha franges horàries i els gimnasos ja han obert—sí, hi ha gent que prefereix sortir a fer esport a les 12 del migdia o fer-lo en una sala havent de netejar la màquina abans i després d’utilitzar-la—, no ho sé, però passejar per Tarragona ja torna a ser tan bonic com era. Deu ser veritat que, a poc a poc, tot es va posant a lloc, encara que ara n’haguem de dir nova normalitat.
I ara sortim i baixem cap al Serrallo i fins a la platja del Miracle, sense xocar amb ningú i sense esquivar ningú. Voregem el Fortí de la Reina i arribem a la Via Augusta, on entre setmana hi passen cotxes però els dissabtes i diumenges està tranquil·la i podem travessar-la sense fer-ho pel pas de vianants. Passegem parlant dels llocs on volem anar després de la pandèmia. Recordo que les primeres setmanes buscàvem el sol a la vorera dreta i ara ja hem de buscar l’ombra a la vorera esquerra. Passem pel costat d’aquella terrassa on el primer dia molts mesos enllà vam haver de canviar de taula perquè estàvem envoltats de coloms. I ens traiem la mascareta de la butxaca per entrar al forn a buscar un pa de camut i una barra de quart entre setmana, però els dissabtes i diumenges agafes un croissant i sempre te n’acabo demanant una banya encara que hagi promès que no te’n demanaria. Tu ja ho saps i tens assumit que t’acabaràs menjant dos terços de croissant. Tarragona era bonica, però és que ara està preciosa.