Dimarts conduïa per l'N-240, a pocs metres de l’aqüeducte Romà, i l’espetec de la pirotècnia em va fer recordar la grandesa que té el mes de setembre. Tarragona aviava, just en aquell moment del vespre, centenars de coets voladors que van foradar el cel de la manera més impetuosa possible. D’aquesta manera, i com un fet inevitable, Santa Tecla s’obria camí malgrat tot, i la Crida a la Festa va inundar cadascun dels racons de la ciutat imperial.
Després de travessar el portal del Roser, vaig adonar-me que a la Part Alta es respiraven els aires de grandesa habituals de l’època, talment com en els anys de plenitud. Així, l’esperit tecler rondava entre els vianants i les seves anades i vingudes, carrer Major amunt, carrer Major avall, tenien més sentit que mai. Mentrestant, a la plaça de la Font, les terrasses s’omplien de colles que festejaven la prèvia a la manera més mediterrània.
Vam seure sota d’un tendal i vam sopar. Ho vam regar amb dos gots de Chartreuse groc i comentàvem, gairebé enamorats, la simetria de la façana de la Casa Consistorial, malauradament enguany només mig endiumenjada. Enmig de l’encís vaig tancar els ulls i encara no sé si per la xafogor humida, les proves de so del concert o l’espurneig de la beguda, vaig pensar que tot tornava a ser tan simple, espontani i fàcil com abans.
Mentrestant, al Camp de Mart feia estona que la gent s’esperava en els diferents accessos del recinte. Els més atrevits com nosaltres, vam fer una parada de cortesia a la barra i vam saludar els coneguts que vam trobar-hi, com la Judit i l’Aleix. He de reconèixer que em va impactar la quantitat de persones que vam coincidir a les grades de l’auditori, amb els noms de cada any, amb les mateixes maneres de fer, i fins i tot, amb la repetició d’algunes de les camises més exitoses de les tecles anteriors.
A mesura que avançava la nit, la complicitat de tots augmentava i la melangia es tornava tangible. La distància física imposada entre els assistents s’anava esvaint i els concertistes s’esforçaven a fer, de la vetllada, un encaix d’escenes boniques. De sobte, entre les mascaretes multicolors vaig notar uns ulls desconeguts que se’m clavaven i brillaven en coincidir. En aquell moment vaig endevinar un mig somriure ocult i vaig pensar, com diu la cançó, que aquella nit, entre tots, afrontàvem la vida mirant-la a la cara.