Teníem tantes ganes de sortir que no sabíem ni on anar, la qüestió era ser al carrer. Des del balcó ja vam veure la processó de gent en xandall baixant carrer avall per anar a veure el mar que feia una quarantena de dies que no veien. Encara fregant-nos els ulls de la son i amb les marques dels llençols a la cara, a les vuit ja ens uníem a la desfilada. No sabia que necessitava tant el mar fins que no he passat dos mesos sense poder-lo olorar.
Després de vorejar el passeig marítim, vam decidir tornar a casa pel centre. Després de set setmanes de només fer el trajecte casa-súper-casa, la sensació era molt estranya. Però l’ànsia per sortir ens havia encegat i no ens havia deixat imaginar què ens trobaríem a fora. La realitat en posar els peus a la rambla ens va donar una bufetada i ens va esquinçar els records que teníem de la ciutat.
Vagàvem de carrer en carrer, amb les persianes abaixades, les cadires de les terrasses apilades, la pols acumulada als comerços, els cartells de «Tancat temporalment» i dels «Només amb cita prèvia», les cues de gent esperant per comprar pa, de gent amb mascareta que camina de pressa i s’allunya del contacte humà. Molt lluny del que nosaltres recordàvem. De què serveix poder sortir a caminar i passejar, si la ciutat no té vida. Si no podem gaudir del caliu que et dona el contacte i la relació amb la gent, si no podem gaudir de l’anar a poc a poc i de la tranquil·litat.
Ens pensàvem que aquesta petita dosi de llibertat compliria les expectatives i il·lusions i ens tornaria una mica d’aquesta ciutat. Però no. Sortir, caminar i tornar. Ràpid, sense poder parar. Potser no ens deixen seure als bancs per evitar que ens aturem i puguem veure la realitat, i reflexionar-hi. Potser val més així. Potser val més quedar-nos a casa i alimentar-nos dels records.