'Vius'

«Mite'l com fa el 'viu'», deia sempre mon pare des del cotxe estant. A hores d’ara, sembla incontestable la magnitud de la ‘tragèdia’ i, cada dia que passa, l’esma tremola davant la incertesa global. Una cosa mínuscula fent estralls en tots els àmbits i estrats, una novetat insòlita que ja passarà i que caldrà veure amb perspectiva. La consigna és clara: queda’t a casa, a la cofurna, al cau, allà on puguis. No et moguis, respira, sigues responsable.

La relativa senzillesa teòrica, però, xoca quasi sempre amb la ‘vivesa’ humana. Sempre hi ha algú més llest, més fatxenda, més ignorant o, fins i tot, més imbècil. I en totes les esferes de responsabilitat, a tots els nivells. Des d’un president impresentable fins al regent d’un bar de qualsevol cantonada, necis, moralment sobrats, transpiren infal·libilitat suprema, ‘viveza criolla’ —com dirien allà— com a filosofia de vida.

Un cap dels Mossos —a càrrec del dispositiu d’Igualada— saltant-se el confinament per sortir a fer esport; un que passeja una cabra per Palafrugell o tres ‘pàjarus’ en un bar de Santa Bàrbara, en plan ‘speakeasy’ improvisat. Petites estampes —i les que ens perdem— que contrasten amb el patiment dels malalts, la feina desbordant dels sanitaris o les víctimes mortals arreu.

Arribat a aquest punt i distants d’aquella llunyania de la Xina i del polèmic Mobile —us en recordeu?—, sembla que ‘la cosa’ és seriosa, preocupant, amb conseqüències inusitades que ens toquen a tots de prop. Jo, un jove jaio, un xaval responsable, sempre he fet cas de les normes i d’allò que se’m diu, com un veritable beneit. Us toca a vosaltres ara, rebels, valents i especuladors. Per una vegada, deixeu la bravesa de banda i mengeu-vos l’orgull, no sigui que per quatre ‘vius’ d'altres acabin morts.