La gent xerra talment com si estiguessin a un bar de copes. Potser el públic ens pensem que des de l’escenari no ens senten, que els altaveus entre el grup i els espectadors són una barrera de so infranquejable, però a dalt hi ha cinc músics intentant concentrar-se. Se’ls nota que no estan còmodes, les mirades entre ells, el posat tens i poc relaxat. I des de baix, ni ens n’adonem, i hem d’esperar que algú d’entre el públic faci Shhhht.
No hi ha moment més vergonyós que quan arriba el límit en què el cantant ha de demanar silenci al públic que teòricament és allà per ell i la resta de músics. El silenci, però, dura un parell o tres de cançons i de seguida continua el murmuri, el brunzit format per diferents veus xerrant en veu alta, a prop teu, mentre alguns intenten gaudir de la música i guitarrista intenta sentir —en tots els sentits— els acords.
La falta de respecte cap a la resta del públic es queda petita en comparació amb el menyspreu que se li està fent als músics que son dalt de l’escenari, treballant, oferint la seva música. Se suposa que les persones que són al concert els han anat a veure a ells. En bona part dels casos, el públic s’haurà desplaçat —alguns des de més lluny i alguns des de més a prop— i haurà pagat una entrada per gaudir d’aquell concert. Aquell grup ha passat hores assajant, ha invertit unes hores per arribar fins a la sala en qüestió i, quan arriba, es troba amb una part del públic menys interessada que és allà per passar l’estona i emboira l’ambient amb la remor de les seves converses enmig de les cançons.
En aquests casos, s’ha de diferenciar entre oci i cultura, entre distreure’s i anar a gaudir. Si volem xerrar mentre escolteu música, anem a un pub o fem un sopar a casa nostra. Si no ens interessa el concert, marxem. Un concert és per anar-lo a escoltar, o és que en altres actes culturals, com una obra de teatre, una presentació d’un llibre o una pel·lícula al cinema la gent també xerra? Què és el que legitima aquesta falta de respecte?