Si hi ha una constant en la vida política i institucional de la regió de Tarragona és que el temps, aquí, s'estira i s'arronsa com un xiclet i les decisions que afecten el territori sembla que es puguin deixar sempre per més endavant. La realitat, però, és tossuda i es resisteix a desaparèixer. Hem de ser i som els primers a practicar l'autocrítica i assenyalar els problemes de coordinació regionals i les baralles estèrils a les quals tenim tendència a recaure. Tenim clar que hem de fer una aposta per l'àrea metropolitana i per afavorir totes les vies d'entesa entre els agents polítics, empresarials i civils del Camp. Sabem que gairebé tot és a les nostres mans.
Però no tot. Encara que no ens agradi caure en la queixa sistemàtica i en el victimisme, no podem ser aliens a la realitat. I la realitat és que si no ens fem sentir una mica, els poders de Madrid i Barcelona tendeixen irremissiblement a passar de llarg. En tenim tants exemples, històrics i actuals, que no cal ni fer la llista. Només cal recordar com la deslleialtat del govern de l'Estat va provocar l'ajornament dels Jocs Mediterranis, sense anar més lluny. Des de la Generalitat restaurada, aquests dies, també estem vivint un episodi que no podem obviar si pretenem fer-nos valdre tal com ens mereixem. La Presidència del Port de Tarragona corre el risc de convertir-se —si és que no ho és ja— en l'escenari d'una batalla entre faccions del govern català que té poc a veure amb la bona gestió de l'ens i molt amb els equilibris del nou repartiment autonòmic.
Si a això hi unim la demora dels nomenaments dels nous delegats i subdelegats territorials i tots els càrrecs associats, ens trobem que l'estructura política de la Generalitat a Tarragona fa gairebé un any que es troba en estat de paràlisi quasi total. Primer va ser la preparació del referèndum, després l'aplicació per part de l'Estat de l'article 155 i després l'aixecament del 155 i el restabliment de l'autogovern autonòmic. No sembla que hi hagi massa pressa. Com tampoc sembla que n'hi hagi per aplicar d'alguna manera la divisió territorial que el Parlament va aprovar l'any passat amb bombo i platerets i que modificava substancialment la regió en adjuntar la comarca del Baix Penedès a la nova vegueria penedesenca. Entretant, quan ens hem despertat, tots els problemes que tenia Tarragona continuen aquí, com el famós dinosaure del conte de Monterroso.
No sabem què quedarà d'aquesta època de tristes desavinences polítiques, però sí que podem afirmar que el progrés i el desenvolupament de Tarragona i de la seva regió no poden estar subjectes a les contingències partidistes i a les picabaralles orgàniques de les institucions de fora. La necessitat d'establir una agenda pròpia és més urgent que mai. I sobretot, un cop definida i assumida per tots, fer-la sentir i respectar arreu. Sense que això vulgui dir que el territori s'hagi de desentendre de cap projecte comú en l'àmbit nacional sinó que signifiqui l'exigència d'una gestió eficient i tarragonocèntrica.