Cap ment assenyada podria arribar a imaginar-se que es pot elaborar una novel·la amb aquests ingredients i, de fet, un cop llegida amb creixent perplexitat, hom es pregunta si el que acaba de passar a la seva vida de lector racional és real o el producte d'un còctel psicotròpic mal paït. Nocturnalia no només planteja que una secta de nigromants venjatius assolin una Tàrraco consumida per les xacres de les invasions bàrbares, les epidèmies o la revolució cristiana. N'hi ha més. Per les seves gairebé tres-centes pàgines s'hi passegen zombis, sacerdotesses de Palmira, soldats i polítics municipals de Tarragona (de llavors), éssers monstruosos (a banda d'aquests darrers), gore, bruixes femme fatale i escenes de sexe amb ferum de Brummel. Per no parlar d'un gir final que no desvelarem, però que apunta cap a coses tan diverses com els extraterrestres i la nanotecnologia.
És tan increïble la samfaina i provoca tanta hilaritat que no es pot fer altra cosa que recomanar amb fervor la lectura de Nocturnalia. Si més no perquè em ve de gust poder compartir aquesta experiència indescriptible amb més gent. L'autor d'aquesta obra cabdal de la sèrie B (o Z) tarragonina és el reusenc Joel Santamaría, germà del popular cantautor i regidor juantxi Ariel. Joel és veí de Salou, on fa de professor de literatura a secundària. Aquesta és la seva tercera novel·la després de Dies Irae i Humanofobia, llibres on, segons la contracoberta, l'escriptor abordava els gèneres històric i distòpic, respectivament. Nocturnalia sembla que vulgui ser una barreja de les dues tendències, bevent de l'esperit pop i del còmic però, tanmateix, amb una sòlida base documental i una ambientació singular que són, probablement, els valors més destacables de la narració.
La tràgica història de Constant Barsemis
Nocturnalia ens relata els pocs dies d'estada del centurió romà Barsemis a Tàrraco, de camí al seu retir a Osca després de vint anys de guerrejar al servei del Cèsar. Barsemis i els seus cavallers són originaris de Palmira, a Síria, ciutat que van trair i arrasar en entrar a formar part de les legions imperials romanes. L'objectiu és visitar la seva germana, casada amb un tarragoní, però només arribar a la Vil·la dels Munts d'Altafulla es troben una estesa de cadàvers momificats i ja s'han d'enfrontar als primers embruixats. Un cop traspassades les muralles de Tàrraco, el seu cunyat Natal l'informa que sa germana Valentina s'acaba de suïcidar i que una estranya onada d'assassinats salvatges amenaça les famílies més nobles de la ciutat. Mentrestant, la plebs s'encara amb una terrible pesta, la decadència provocada per les invasions visigodes i la puixança de les idees cristianes i el poder entre els desvalguts de la primera Església catòlica.
A més a més cal afegir-hi la narració del passat fosc de Barsemis a Palmira i com la profanació d'un temple sagrat el persegueix fins a l'altre extrem de la Mediterrània. Amb tots aquests elements disposats, i amb l'ajuda del seu escuder Roderic, la novel·la s'estructura al voltant de la investigació dels assassinats, que els portarà a descobrir una conxorxa de nigromants que s'alimenten de cadàvers i es mouen pels conductes subterranis de Tàrraco. L'acció es resoldrà amb una cacera —al més pur estil Dràcula d'Stoker— de l'strinx, un bruixot immortal d'origen oriental que, curiosament, s'amaga en un cau infecte de la veïna Reddis, en el que és l'aclucada d'ull més divertida del llibre.
«Cristians, als lleons»
Tot això, Santamaria ho explica en un to que oscil·la entre el fulletó, els tebeos de Fu-Manxú i l'estil divulgatiu clàssic de la revista Muy Interesante, tot trenat en un castellà arnat i pollavella, ple d'hipèrbatons, llocs comuns i pudor d'esmegma escrostonat. Però si l'argument és una completa mamarratxada, és apreciable l'esforç de reconstrucció com a escenari literari de la Tarragona de l'època, un temps convuls i decadent que ha estat poc aprofitat en obres de ficció. De la mà de Santamaría i els legionaris romans, recorrem tots els espais monumentals de la ciutat que coneixem ara i observem com els ciutadans i els esclaus hi fan vida. del Temple d'August al capdamunt de la ciutat, passant pel Pretori on veiem torturar salvatgement els sospitosos, el circ que separa la Part Alta i la Part Baixa, el Fòrum de la Colònia que domina el Port, el riu Tulcis que voreja la ciutat, la Necròpolis on els nigromants van a alimentar-se de carn morta i a crear els seus zombis assassins o els conductes subterranis sota Tàrraco, que avui dia encara no se sap ben bé com i amb què comunicaven, però que serveixen a l'autor per confegir la seva especulació literària.
En aquest sentit, l'escena més reeixida és la descripció de l'Amfiteatre i d'un enfrontament desigual entre tres lleons asiàtics i tres esclaus cristians condemnats a mort pel presumpte assassinat dels seus amos. Després d'haver estat violats i torturats, i que l'arquebisbe de Tàrraco demani clemència infructuosament, els cristians són devorats per les bèsties famolenques, tancades en un sot a la platja que comunicava amb l'arena i que servia per exposar-les als tarragonins de bé. L'episodi —que beu de L'Ase d'Or d'Apuleu— reflecteix amb habilitat el contrast entre la decadent societat romana que s'extingeix i la soferta comunitat cristiana que està a punt de convertir-se en religió imperial. A banda dels cristians, també acaben desmembrats dos soldats romans que fan la mili i, finalment, també els tres lleons.
En definitiva, Joel Santamaría ha parit per a aquest pròxim Sant Jordi una novel·la eclèctica i desigual, que en la majoria de passatges et fa aixecar els ulls del paper i dir en veu alta «però què estic fent amb la meva vida». Però a Nocturnalia no se li pot retreure l'originalitat, el treball històric i el valor de publicar una cosa així. Ni a ell ni a l'editorial Espasa Libros, que és a qui heu de demanar explicacions si és que us animeu a comprar-la i a llegir-la.