Els retalls de diaris del 1977 que guarda ma mare, l’Anna Peris, són una mica grocs, és clar, però la tinta i les paraules impreses estan intactes. En un article a l’Avui, Xavier Fàbregas, crític teatral i estudiós respectadíssim, a l’època, parla de l’estrena mundial de Revolta de bruixes de Josep M. Benet i Jornet pel Grup de Teatre Principal de Valls, el 19 de juny d’aquell any: «El Grup de Teatre Principal ha fet un plantejament correcte de Revolta de bruixes i n’ha acceptat el risc i les dificultats. L’escenografia de Francesc Llagostera i Sefa Figuerola crea l’espai, els tons que exigeix aquesta acció que ha de transcórrer entre la quotidianitat i la màgia. I el mateix podríem dir de l’espai sonor. Però allò que més ha ajudat a crear el clima apropiat de Revolta de bruixes ha estat la direcció d’actors, recolzada en un bon treball stanislavskià. Les pauses, el gest, l’entonació han estat perfectament estudiats. Revolta de bruixes té un ritme interior que explota, per exemple, a l’escena de les tres accions simultànies, on cada un dels personatges exposa crispadament llur angoixa».
Ma mare recorda que l’escena de què parla Fàbregas, va ser, efectivament, una filigrana que es va aconseguir per una mena de miracle el dia de l’estrena. Les muses Talia i Melpòmene que corrien per Valls, aquell vespre, segur. «Aquells tres monòlegs que havien de tenir lloc alhora i s’havien d’entrelligar però també mantenir-se independents, no ens sortien. A tots els assajos ens hi enganxàvem els dits. El dia de l’estrena va ser la primera vegada que ens va sortir. I em sembla que tan bé no ens va tornar sortir a cap altra representació» explica ma mare, que, a l’obra hi feia el paper de Sofia, juntament amb Tere Hernando (Aurora), Maria Sans (Paulina), Maria Àngels Rull (Rita), Montse Martí (Filomena), Josefina Pàmies (Dolors) i Ignasi Moncunill (vigilant). La direcció anava a càrrec de Francesc Mateu i Anton Cartañà.
Xavier Fàbregas, a l’article que dèiem més amunt, titulat «La bona confitura» referint-se a la del pot petit que resultava ser un grup de teatre amateur de fora de Barcelona, s’exclamava de les dificultats terribles que un bon muntatge com aquell tenia per poder rodar per tots els Països Catalans, en aquell moment. El teatre en català, tant l’amateur com el «professional» anaven amb una sabata i una espardenya. Fàbregas ho sabia de sobres. I també Benet i Jornet, entestat a escriure dramatúrgia en català com si fos la cosa més natural del món quan, de fet, no ho era gens.
Benet i Jornet, que va veure el muntatge vallenc a Barcelona, quan el GTP hi va anar a fer un bolo la tardor d’aquell mateix any 77, sempre va dir que havia estat el millor de tots els que havia vist. Quatre anys després, ja en el primer govern de la Generalitat sortit d’unes eleccions després de la mort de Franco, amb Jordi Pujol de president, es va inaugurar, el 3 de desembre, el Centre Dramàtic de Catalunya al Romea precisament amb la Revolta de bruixes. Aquell muntatge el van dirigir Josep Montanyès i Josep M. Segarra i el van protagonitzar Montserrat Carulla, Àngels Moll, Carme Fortuny, Mercè Managuerra, Maife Gil, Lourdes Barba i Alfred Luchetti. Cal apuntar que Motín de brujas, la versió en castellà que havia fet Amparo Tusón del text de Benet i Jornet, s’havia estrenat l’any anterior a Madrid, al Centro Dramático Nacional. Les crítiques elogioses de la premsa madrilenya van precipitar un «reconeixement» cap al text de Benet i Jornet i es va posar fil a l’agulla per fer que un nou muntatge del text original marqués la inauguració del Centre Dramàtic de Catalunya al teatre Romea de Barcelona? Potser. L’olor se sent, quan s’ensuma.
Joaquim Vilà i Folch, un altre bon crític teatral de l’època, escriu al diari Avui, el desembre del 1981, en aquest sentit: «encara podem sentir els comentaris elogiosos de la seva estrena a Madrid», tot apuntant que Benet i Jornet es mereixia inaugurar el Centre Dramàtic de Catalunya per la seva «condició de capdavanter de la represa, l’evolució de la seva feina de creador tossut i insistent, la seva dedicació apassionada que li ha donat una decidida eina de dramaturg, la condició semi-subterrània en què ha desenvolupat la seva feina, la seva repercussió —minsa però real— fora del país, el converteixen en gairebé el símbol de la difícil i penosa condició d’autor teatral català, entestat a exercir una professió inexistent.» Vilà i Folch esmenta al seu article l’estrena de Revolta de bruixes a Valls, un muntatge que «tenia la frescor i la sinceritat d’una problemàtica viscuda d’una manera visceral, vehiculada per un muntatge digníssim.»
Ara situem-nos 35 anys després, el 2016. El Teatre Lliure presenta un nou muntatge de Revolta de bruixes que s’estrena el 2 de novembre, amb direcció de Juan Carlos Martel Bayod i el repartiment: Chantal Aimé, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Àurea Márquez, Xicu Masó, Andrea Ros i Júlia Truyol. Benet i Jornet ja no és el jove dramaturg que batalla en totes direccions per fer «normal» el teatre en català. Té 76 anys, és el degà de la dramatúrgia en la nostra llengua i fa uns mesos, a l’estiu, ha rebut de mans de Muriel Casals el premi d’Honor de les Lletres Catalanes, essent el primer dramaturg en rebre’l. Revolta de bruixes és ja un text teatral que s’ha convertit en «clàssic».
Al dossier elaborat pel Teatre Lliure es parla de la història del text i dels muntatges que se n’han fet. Però l’estrena mundial de l’obra de Benet i Jornet, la de Valls, ha desaparegut. Mai no ha existit. Hem de pensar que ningú ho recorda? Que el director i l’equip artístic no coneixen les vicissituds d’aquell text?
Per sort, la història no s’ha esborrat del tot. Per dibuixar la trajectòria completa de Benet i Jornet, el seu text de les bruixes i la història de les seves representacions, tenim el web de l’Institut del Teatre, on les cròniques apareixen senceres, sense forats. O, també, els papers esgrogueïts i la memòria clara de ma mare.
