Cal Notari

La història de Cal Notari és una de tantes que podem trobar a la Catalunya interior: una casa antiga, més o menys prominent, ubicada al carrer Major d’una població petita, agrícola, amb la seva església i el seu forn de pa —el millor pa de pagès de Catalunya diuen, fet al forn de llenya a la manera tradicional—, que en les últimes dècades ha perdut habitants en favor de la capital de comarca. En un moment donat, el jovent ha considerat que aquí ja no hi ha futur i marxen, perseguint el somni mileurista a la jungla que per molts d’ells acabarà convertint-se la ciutat, lluny del lloc que els va veure créixer, lluny de les nits d’estiu a la fresca, de padrines explicant històries o de l’hivern vora la llar de foc. Pantalons curts i genolls pelats que cantaven tan encertadament  Els Pets.

Tot això haurà quedat tan enrere que arribarà el dia que només en recordaran el que va ser aquesta vida, la seva vida, gràcies a les fotos esgrogueïdes que romandran a aquell àlbum amb l’etiqueta “fotos del poble” que obriran cada dos Nadals per recordar aquella existència pintoresca que un dia també van tenir, com si veiessin a una revista la vida d’uns perfectes desconeguts amb els quals no tenen ja res en comú, ni molt menys la seva manera de viure. Però la casa del poble, la casa familiar, seguirà allí, esperant, buida de vida i plena de coses, de records, d’història. De la seva pròpia història.

I així passarà la vida, de 8 a 15 a una sucursal de La Caixa, la nostra, la de tots, venent assegurances i cassoles a canvi de mil i pocs euros al mes més objectius. Cobrant rebuts a padrines com la que va ser la seva, la del poble, però només els dimecres de 9 a 11, “que tenim molta feina fent treballar els seus dinerets, senyora Maria. Si vol, quan torni d’esmorzar, l’ajudo a fer-ho pel caixer”. Amb vestit i corbata, això sí. Venent l’ànima al diable si convé per arribar als objectius, i la decència si cal per assolir el somni d’arribar a director de sucursal.

 

Si l’àvia els veiés.

 

Que n’estaria d’orgullosa.

 

I la vida passa a la ciutat, entre balanços, objectius i vicis inconfessables que al poble no tenien, aquest jovent al que un dia els pares, amb esforç, van enviar a la universitat perquè tinguessin una carrera i un futur millor lluny de la vida dura del camp però, sobretot, perquè es convertissin en millors persones, van fent carrera a La Caixa —que ara en diuen Caixabank perquè es veu que lo de les caixes no va funcionar perquè vam viure tots per sobre de les nostres possibilitats. I que per això hi hem hagut de posar tots calés per rescatar-les però el ministre aquell va dir que no ens costarà un euro, així que no patiu que ens ho tornaran tot per dedicar-ho, per exemple, a educació i sanitat.

Però la casa del poble, la familiar, seguirà allí, esperant, buida de vida i plena de coses, de records, d’història. De la teva pròpia història. La casa del poble, la dels estius, la de la bassa, la que tantes vegades heu comentat tot sopant què fer-ne. N’ets conscient que pel tipus de vida que portes ser de poble no fa per tu, si pots ho amagues quan estàs amb d’altres que no ho són. És divertit quan a la Tele 3, que també és la nostra com la Caixa, fan el Foraster i se n’enfoten dels que, aquests sí, són i es senten de poble però quan estàs entre els col·legues de feina, sobretot amb els de la central, fas esforços perquè no se’t noti massa d'on vens.

El que se t’escapa és que entre ells, quan tu no hi ets, es refereixen a tu com “el de poble”. I sempre ho seràs, encara que tu hagis renunciat a ser-ho i te n'avergonyeixis fins i tot una mica.

 

I un dia decideixes que com que a la casa dels avis ja no hi aneu i fa més nosa que servei i quin mal de cap tindreu si un dia s’ensorra i t'esbotza l'Audi, la poseu a la venda. I com que allò és una cosa que t’ha vingut d’herència i ben bé ja ni saps on para i anar fins allí dalt a ensenyar-la és una tocada de pebrots, que tu tens coses més importants a fer que treballes per La Caixa que ara és Caixabank, la poses a un preu ben alt perquè escolta, tu no tens pressa i a baixar sempre s'està a temps i no vols regalar-la i a més un contacte que tens molt amunt a Servihabitat t’ha dit que ara amb això de la pandèmia la gent marxa esfereïda a viure als pobles i que potser ve un hippie d’aquests que ha fet quartos amb un apunt com a posar-hi una casa de retiro espiritual o un rus que vés a saber d’on ha tret els calés i l’arregla i fa un hotel de luxe i te la compra pagant el que no està escrit perquè com que és rus és ruc i no sap que fer-ne dels calés, i amb el que en treguis te’n compres una altra a Vaquèira o a Queralbs, perquè tots sabem que hi ha pobles i pobles.

Però la casa familiar seguirà allí, esperant, buida de vida i plena de coses, de records, d’història. De la teva pròpia història. I mentre la casa dels avis s’ensorra juntament amb tot el que tu mateix havies sigut i ja no vols ser més, ni tan sols has tingut la decència ni la dignitat d’honorar els teus avantpassats retirant les fotos, els papers, o la roba que encara penja als armaris de l’habitació on va morir la padrina agafant-te la mà mentre et deia que t’estimava.

 

Que n’estaria d’orgullosa l’àvia.

 

Ja ho pots ben dir.