Cal que neixin Cambons a cada instant

Precisament Guardans va voler reivindicar  el vessant reusenc del cambonisme. Rafael és un dels 13 fills —germà d'Ignasi, l'exeurodiputat de CiU i polemista— que Ramon Guardans, exemplar característic de la burgesia de Reus i del catalanisme d'ordre, va tenir amb Helena Cambó. Com va recordar en torn de precs i preguntes Paco Gras  —el conegut oftalmòleg i amable nonagenari que feia pujar la mitjana d'edat de la sala però feia semblar els sexagenaris joves— el tradicional matrimoni vivia al número 12 de la Raval de Jesús. I la família dels petits Guardans, disseminada a Barcelona a Madrid o arreu del món, sempre té present la ciutat del Camp. Rafa Guardans ho va exemplificar amb les capses de trajos de cal Queralt que sempre corrien per casa o amb els panellets de cal Padreny que arriben cada Tot Sants a casa seva. El gen convergent està en recessió però l'ordre perdura.

Seguint també la tradició familiar de son pare, que va ser secretari de don Joan de Borbó, Guardans és actualment president de FIES, una fundació de dedicada a promoure els valors de la monarquia espanyola i que organitza entranyables concursos escolars com Qué es un rey para ti?. La seva presència com a Cambó de raça era el missatge, però, a més a més, Guardans va deixar un parell o tres d'afirmacions contundents al voltant de la genialitat política del seu avi, que ja en vida va suscitar una atenció inèdita entre els polítics espanyols i que a dia d'avui ja recull més de setanta obres biogràfiques. Una de les últimes, de l'historiador especialitzat en Cambó Borja de Riquer, va ser titllada sense pal·liatius de pamflet i negligència científica inexplicable. Segons Guardans el llibre, sobre les corrupteles de Francesc Cambó a l'Argentina, no té cap base i es mou per esperit purament difamatori. Per contra, no es va estar de lloar la biografia de l'amic Buqueras, sobre la qual va afirmar que havia envellit molt bé durant aquests darrers trenta anys des de la primera publicació.

Cambó, la fórmula catalanista de l'èxit

Enyorem a Francesc Cambó. L'home a qui Alcalà Zamora li va retreure que no podia ser alhora el Bolívar de Catalunya i el Bismarck d'Espanya conserva encara el magnetisme que es va guanyar mirant de quadrar el cercle de l'encaix català. Guardans relata i rememora, entre l'admiració i la nostàlgia dels companys de taula i els assistents, el lideratge de Cambó que va treure 41 diputats de 45 possibles en l'operació de la Solidaritat Catalana, després de la Setmana Tràgica de 1909. La necessitat d'una reculada, la tornada a l'statu quo i al 'peix al cove', la condemna total als dirigents catalans d'avui, el lament pels problemes amb l'autoritat seculars dels catalans —que Josep Pla ja va diagnosticar els anys 20— i la glossa de la manera de fer de Cambó com antídot a tot aqueix cafarnaüm plana en els discursos de la taula permanentment. Un dels que s'hi abona més és Pere Lluís Huguet. L'advocat reusenc, flamant candidat per C's a l'alcaldia de Salou, s'insereix voluntàriament en la tradició de juristes que volen ser importants a Madrid, en la línia de Pedrol Rius, a qui cita com a referent i aprofita per lloar el pròleg al llibre de Buqueras.

Intervenció més colorista de Merche Dalmau, en campanya a la Cambra de Reus, que va ser presentada per Buqueras com a quota femenina aprofitant que era 8-M i la gent d'ordre ja es veu capaç d'assumir les reivindicacions feministes. De fet, es va arribar a afirmar que Cambó era feminista. Dalmau va voler inserir un discurs específic per a la jornada i va reblar que les dones s'han de projectar «no només com a mares i esposes, perquè tots som éssers humans i els homes i les dones formem un gran equip». Anton Pont, l'expresident dels olis Borges i en representació de la Fundació Gresol, va voler escombrar cap a casa i emmirallar-se en la condició de gran empresari de Cambó, perquè cal no oblidar que la carrera política de l'homenot va estar basada en la consecució d'una gran fortuna —que després també va revertir en grans mecenatges artístics i culturals. Cambó va tenir nas. El gran 'pelotazo' el va fer després de la Primera Mundial, a partir de les sancions de guerra dels aliats a Alemanya. Es va fer amb el control d'una companyia elèctrica alemanya que va ser durant mig segle la principal font de divises estrangeres d'Espanya. I, personalment, la seva posició al capdavant de l'empresa es diu que li arribava a reportar l'equivalent d'aquells temps a quinze milions d'euros anuals.

Els Presidents de la Generalitat li fan el buit

Pont també va voler sumar-se al blasme al separatisme i va afirmar que la debilitat actual del país és la trista representació catalana a Madrid, a diferència del principi del segle XX. També cal dir que en la taula s'hi mastegava una concòrdia i adhesió total a la tesi que la política veritable es fa a Madrid i que la Presidència de la Generalitat és un càrrec de forta càrrega simbòlica més que res. Així l'autor, Ignasi Buqueras, es va queixar amargament que ni Artur Mas, ni Carles Puigdemont ni Quim Torra  (conegut amb l'epítet "el que hi ha ara") no han volgut col·laborar en la reedició de la biografia amb unes paraules constitucionals. En canvi, Buqueras sí que va presumir de presentacions arreu d'Espanya i en llocs regis com el Círcol del Liceu o la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Així com d'amics invocats com Josep Piqué, Manuel Pimentel, García Margallo o Ramón Tamames.

Buqueras, un dels primers impulsors de la reforma horària espanyola, va acabar amb una tirallonga de frases lapidàries. Com ara que els deu minuts de retard en començar un acte és una falta de respecte als que arriben a l'hora, que la puntualitat és cambonisme del més pur. O que  tothom té dret a ser separatista de la mateixa manera que tothom pot ser suïcida —aquesta va crear una mica d'incomoditat a la sala. I va voler acomiadar l'acte amb una crida al seny i el desig sincer —i literal— que cada dia hi hagi més cambons entre nosaltres.