Tercera setmana parlant de Cambrils, en una sèrie que, com va definir algú molt bé a les xarxes socials, és una mena de The Wire de pet i porró. Entre moltes manifestacions d’ànim, les queixes continuen degotant. Una de curiosa és la que assenyala que les meves observacions no són exclusives de Cambrils i que es poden extrapolar a tota la costa tarragonina, catalana i àdhuc mediterrània. Doncs sí, és veritat. Però, sisplau, deixeu-me a mi el recull de dades empíriques en la més estricta localitat i els nostres grans analistes, acadèmics i polítics —es diguin Enric Juliana, Marta Roqueta o Joaquim Torra— ja s’encarregaran d’elevar-les al cel de la teoria global, com només ells saben fer.
Em proposo, en el capítol d’avui d’aquest panòptic, escriure d’una qüestió que no hauria de molestar ningú i que espero que no susciti incomoditats a l’Ajuntament: la gastronomia. Cambrils té la fama de ser un destí gastronòmic de primer nivell. La capital gastronòmica de la Costa Daurada, en diuen amb la dosi justa d’humilitat. Havia arribat a comptar, quan vivíem en la vella normalitat, fins a onze jornades i fires gastronòmiques anuals, que ajudaven els restaurants —n’hi ha molts, moltíssims— a aguantar els mesos fora de temporada.
Sempre amb la connivència de la casa de la vila, que hi posava el seu aparell propagandístic. Ara que van mal dades i que cada establiment va a la seva, seria un bon moment per instaurar una Regidoria de Gastronomia dedicada; al cap i a la fi és el principal sector econòmic i de prestigi cambrilenc, després del narcotràfic, com dèiem. No ho faran, perquè els gestors municipals no es caracteritzen per la imaginació i, a més a més, com també dèiem, ara tenen altra feina.
El prestigi gastronòmic de Cambrils és tal sobretot des que els lleidatans —des d’aquí una abraçada a tots i cadascun d’ells en la seva hora més fosca; calcula què deu ser que no et deixin sortir de Lleida a l’estiu— van començar a baixar a la recerca de la parrillada de peix perfecta, que és una mena d’obsessió que inculquen a tots els nens i nenes a les escoles i madrasses de la coneguda com a Terra Ferma (sic). Encara avui és habitual que, quan algú sap que ets cambrilenc —nadiu o empeltat— el primer que et pregunti és on ha d’anar a dinar i que hagis de mossegar-te la llengua en virtut de les més elementals normes de civilitat per no contestar «escolti, jo què sé». Ara que la gent ha perdut el fil de la tradició culinària, que els gustos són fluctuants i que tothom és entès en sushi o cuina tandoori, és molt difícil que jo pugui encertar què entèn per menjar bé.
Era molt més senzill abans de l’època relativista actual, quan tot de gent de Lleida però també de la Ribera d’Ebre o fins i tot de Reus —gent de secà, en definitiva— afirmaven amb aplom i fermesa sobirana que la millor mariscada te la feien a La Roca d’en Manel, els millors fideus rossos al Rovira o els millors entremesos a Can Gatell o a Eugènia, entre alguna altra casa clàssica. Vint anys de baixar cada diumenge a fer l’arròs a Cambrils, bé que donava a aquest client característic un cert criteri. Encertat. Vist en perspectiva eren grans restaurants, en el seu estil canònic, esclar. Ara estan tots extingits. Queden algunes rèmores d’aquella època daurada, ho intenten, amb fortuna relativa. Miramars, Miquel’s, Macarrilles, Acuamars i tots aquests. Però l’esplendor de la gran restauració marinera tenia molt a veure amb un fet cabdal: a Cambrils es pescava. En pocs anys la flota cambrilenca s’ha reduït exponencialment i ara la majoria del peix que arriba a subhasta prové de la llotja de l’Ametlla, alguna cosa de Tarragona.
Joan Bosch m’explicava l’altre dia, quan vaig anar a dinar a casa seva per documentar aquest article, que l’emblemàtic popet de Cambrils ja no arriba a la llotja. En canvi, s’agafa una espècie de gambeta blanca que aquí no s’havia vist mai. El mar canvia i la restauració marinera també ho haurà de fer. A Bosch no li ha anat malament. Fa trenta-sis que té una estrella Michelin —com Diego, uns carrers més avall, tot i que a ell li he vist que serveix els aperitius en una reproducció de la Torre del Port que em va esglaiar. Joan Bosch ara ja no cuina, ho fa el seu fill Arnau. El jaio es posa la jaqueta de xef i es passeja per les taules, amb el discurs ben assajat: que si se n’ha d’anar perquè cada dia va a triar peix a la llotja, que si abans el pujaven en paneres a la plaça del Pòsit, alguna anècdota seleccionada —no gaire compromesa— de la història de la restauració local. Mentrestant el seu fill bombardeja la taula amb ceviches i teriyakis, com a tot arreu, fins al punt que al final de l’àpat desitges que els papers s’invertissin: que el fill t’expliqués els romanços i el pare tornés a la cuina.
Cal dir que els Bosch conserven un menú tradicional i el seu arròs negre encara té anomenada, però la modernitat gastronòmica, com en general a tot el sector cambrilenc, no li queda gens bé. Com el Cid que guanyava batalles després de mort, el millor restaurant de Cambrils continua sent Can Gatell, que farà deu anys que va tancar. Ara hi ha una trista pizzeria d’una coneguda cadena aragonesa, però havia estat una casa magnífica que va perdurar un segle i tres generacions. Es va quedar sense hereus que continuessin el llegat. Els entremesos del Gatell tenien una dimensió mítica: els serveis se succeïen com un rellotge, i el seu classicisme pautat tenia tota una aura de precisió i immortalitat.
Musclos i caragols cuits en la justa mesura, fregits immaculats, calamars a la romana com déu mana —amb la pasta llevada amb sifon i no aquesta aberració que en diuen a l’andalusa—, llenguados i rèmols, gambes i llagostins bullits i temperats (que es com són millors aquests crustacis i ja no te’ls saben fer enlloc; ara tot són desgràcies a la planxa). I, és clar, els popets amb ceba a la bruta, ínfims, que jo sempre demanava en ració doble i l’amable servei entenia amb complicitat que havia de ser així. Ma mare sovint em recorda que a Can Gatell va ser l’últim cop que va menjar magenca, una delícia —peixet en estat larvari— arrebossada que també s’ha extingit i que de totes maneres tampoc era legal pescar-la. A Gatell t’ho feien perquè estimaven la clientela i l'ofici de complaure, i tenien barca pròpia. Tot s’acaba i tot ve que cau.
M’hi vaig casar, a Can Gatell. Tots vam menjar, aquell dia, els nostres últims entremesos i tothom va repetir del que més li agradava. Poc després el restaurant va tancar. I una mica més tard també va xapar el meu matrimoni. Des de llavors que no puc fer res més que relacionar una cosa amb l’altra. La comèdia és finida i menjar a Cambrils no podrà ser mai més el mateix. Ara em conformo amb anar a fer un frànkfurt i una cervesa artesana a la Surfera, gentrificada des de la Rambla de Tarragona, o amb encarregar un arròs de galeres a Les Fonts. Me l’emporto cap a casa, m’assec a la terrassa i miro mar enllà, sense malenconia. El trobo sempre gustosíssim.