El camí de la Pedrera del Còbic —ja ho sé que es pot dir de més maneres, jo em cenyeixo a la retolació oficial— puja de l'avinguda del Comerç fins a la pedrera del mateix nom. Des de Reus, per aquest camí, es pot anar fins a Castellvell o Maspujols; també fins a Riudoms. He de confessar que no hi havia transitat mai, però davant la necessitat d'estirar les cames i per no plegar-me al tradicional tomet de ravals per constatar l'enèsim recompte de comerços oberts i tancats, m'abellia una mica de verd ni que fos domesticat. Perquè al camí, tot i que asfaltat, el flanquegen masos i finques; i si es puja fins als Cinc Camins i s'emprèn una nova ruta, els olivers i els avellaners, acompanyaran el xirucaire de torn esborrant tot rastre de ciment. Per aquells que encara hem vist el pare agafar l'aixada, encara que fos de manera recreativa i no hem vist créixer enciams i pastanagues als horts escolars, retrobar-se amb aquest paisatge, a només mitja hora caminant de la ganxeta capital, ens fa rebuscar al fons de les butxaques les contrasenyes necessàries per reconnectar amb un món que fa generacions que no ens pertany.
Però jo no vull anar tan lluny. Potser un altre dia, avui no. Afortunadament el nostre Ajuntament ha instal·lat penells direccionals. Això, pels imprudents que surten a caminar sense tenir una idea exacta d'on volen anar ni d'on són, és d'allò més destacable. Així, de seguida que em trobo un rètol que em proposa anar cap al Passeig de la Boca de la Mina, l'agafo sense miraments, no vull que trescant, trescant, em trobi al xalet de les Airasses i després tot seran plors. He de dir, que a més de cotxes que deuen anar cap a Castellvell i algun ciclista, he saludat senyores i senyors vermellets de cara corrent amb pas vacil·lant i un grup de boomers que amb samarretes llampants, molt suats, emetien sentències com "si no fos per la canalla, fotria el camp" o "ella no ho entén que necessito temps per a mi". Feia goig de veritat aquell grupet de teràpia grupal patrocinat per Quechua i Salomon.
Pel meu astorament, després de desviar-me del Camí Fondo de la Bassa Nova (al camí de la pedrera també se'l pot anomenar així, Ramon Amigó ora pro nobis) no em trobo pas de ple al Passeig de la Boca de la Mina. De fet, ja ho intuïa. Per dues raons: perquè el meu agut sentit de l'orientació (rialles enllaunades) em deia que havia pujat més del compte i perquè sabent que el nostre Ajuntament està remodelant el passeig, és evident que el camí, en cas de menar-hi directament, hauria estat tallat amb tanques, cintes i un cartell lluminós amb un Danger/Peligru vermell que s'encendria i s'apagaria dissuadint a tot déu d'avançar.
Una vegada que el camí s'ha obert, per les vistes que m'oferia, ja m'he fet cabal d'on em trobava. El conjunt del Pere Mata, una mica al fons però no gaire, em donava la meva ubicació exacta. Ara en diem Pere Mata, però a casa, de tota la vida, se n'ha dit el Manicomi. La plaça del Prim, no fa pas tant, la recordo repleta de senyors xuclats, amb la mirada perduda, fumant i demanant cigarretes desesperadament als transeünts. Baixaven al matí amb autobús, passaven el dia i al vespre tornaven a pujar. Ara em diuen que entre els murs dissenyats per Domènech i Muntaner hi ha molta canalla del jo controlo, jo controlo amb els septes nasals devastats i mirades a l'infinit i més enllà que no deixen ni sortir a demanar tabac sota l’estàtua del carnisser de Castillejos.
Això del Pere Mata ha estat una mica de mel als llavis per desenvolupar al paràgraf següent. Perquè baixant, per fi!, abans que la magna institució psiquiàtrica, et trobes amb l'Escola Oficial d'Idiomes. Molt abans que no fos dedicada al noble aprenentatge de les llengües, va ser un institut de batxillerat on servidor hi va fer cap. Oficialment es va obrir el 1985, aquest gasetiller hi va fer cap tres o quatre anys més tard. Batejat amb el nom oficial de Gabriel Ferrater (ara aquí hi ha hagut un esglai generalitzat, tranquils que avui no us foto la tabarra) complementava els instituts Salvador Vilaseca —mal considerat a l'època—, Antoni Gaudí —on anava tothom— i el que ens ocupa, que quedà rebatejat popularment com a Reus III (ni en això el pobre Ferrater va tenir sort). Per aquells projectes d'adolescent, acabada l'educació bàsica, encetar els nostres dies de batxillers unificats i polivalents a l'institut esmentat, ens donava una pàtina de no sé ben bé què, però ens la donava.
Ara ve el fet de recollir allò del Pere Mata de més amunt, perquè al nostre Reus III la cafeteria eren uns baixos del tot insuficients i indignes per erigir-se com el recinte central que ha de ser en tota vida estudiantil amb una mica de cara i ulls. D'aquí que als estudiants se'ns permetés entrar al del Pere Mata. Com ja us podeu imaginar, podia més la morbositat d'entrar en una institució així, que no pas poder prendre un cafè o menjar un entrepà en condicions. El bar no defraudava: era una estesa de taules ocupades per malalts que fumaven, potser jugaven a cartes o al dòmino, i et miraven entre curiosos i divertits per la teva presència; la majoria, però, anaven a la seva. De tant en tant algú et mirava i et deia alguna cosa. L'escena la podria filmar perfectament un Buñuel o un Fellini. La visió no era agradable i senties llàstima per tota aquella gent que passava els seus dies allà tancada; una vegada satisfeta la curiositat, no hi tornaves.
A l'institut, ens hi portaven cada matí, diligents conductors de l'extinta companyia d'autobusos "La Hispania". L'agafava a la plaça del Nen de les Oques, llavors plaça Pius XII —com a l'institut, el nom oficial mai va tenir èxit— i recordo que cada matí, una dona baixeta i refeta m'interrogava de manera insistent i provocativa sobre els meus gustos i aficions. El principal dubte que tenia llavors i avui encara tinc, era si es tractava d'algú que anava a tractar-se d'alguna malaltia del coco o era una treballadora. Aquella personeta excèntrica que em tractava amb una familiaritat a qui jo mai vaig convidar a fer servir, obria els meus dies en aquell centrifugat indecent i caòtic de l'adolescència mia.
Vam començar a jugar-nos les classes. Així que podíem, tocàvem el dos cap a Reus: de paquet d'una Derby Variant d'algun repetidor o directament a peu Boca de la Mina avall. A vegades quedàvem amb els de la promoció escapçada que estudiaven al Gaudí. Tots plegats fèiem cap al Màtic del carrer Ample a deixar-nos-hi perdre un grapat de monedes de vint-i-cinc peles. Aquell any no vaig aprovar res de res, el cap m'anava tot ple... disculpeu, la temptació. Aquí s'hauria de distorsionar la imatge per fer veure que torno al present. Perquè tot i intentar-ho, ara sí, quan baixo camí del Barranc de la Mina avall, abans d'enllaçar amb el passeig homònim, una mica més avall del Mas del Molí, veig que efectivament, la circulació està tancada.
Reculo i vaig a trobar el camí de l'Institut Pere Mata, passant per davant de la Residència Monterols i el Pavelló dels Distingits adjacent, ara atracció turística i que ve a constatar que fins i tot en això d'estar tocat del bolet, hi ha classes. Mentre vaig baixant alguns cotxes que pugen m'omplen de pols. Passo per sota un pontet que sosté la via del tren just pel Barranc de l'Espinós i una vegada a l'avinguda del Comerç, de nou, el brogit de la circulació em deixondeix de masos amb gossos que et borden, marges que encara mantenen a ratlla la terra; també del pèl moixí de sota el nas, de protuberàncies cutànies a prova de Cleracil i aquella veu com de Pep Guardiola, que t'escuraves abans d'agafar el telèfon, trucar i passar el tercer grau amb la mare de la noia que havies aconseguit que, després de tres setmanes, et donés el seu número de telèfon.