És clar que no cal matar tot el que és gras. Mentre no s’implementi un sistema tecnològicament fiable de votació electrònica —un futur no gaire llunyà que els sistemes de seguretat i encriptació de dades en cadena estan a punt de garantir— el sistema electoral continuarà sent deutor d’una sèrie d’elements icònics amb els quals identifiquem la democràcia: l’urna, la papereta, l’interventor de partit, el programa electoral, el míting. Són referents conceptuals clars i transversalment entesos que cal preservar fins que no disposem d’un sistema millor.
Però que el fet de votar tingui una tradició i una litúrgia associada, molt física i aliena a la virtualitat, no vol dir que el fet de decidir el vot no pugui ser modificat i millorat d'acord amb els nous temps. Debats electorals amb més de deu candidats que es converteixen en llotges de peix. Absurds sistemes de quotes als mitjans públics i privats. Partits nous que queden fora del repartiment d’espais i partits vells que encara conserven els altaveus del cicle anterior, en un nou panorama polític permanentment canviant on quatre anys de legislatura són un món.
S'hi afegeixen clàssics com els mítings per a convençuts, o les figures absurdes de les dues setmanes de campanya —quan la campanya política ja és constant—, les restriccions de publicar enquestes o la jornada de reflexió, que realment ja fa riure. O com la guerra entre partits per l’encartellament dels carrers, una pràctica pensada per donar a conèixer les cares dels candidats que ha esdevingut una veritable ocupació de l’espai públic, poc sostenible i sense sentit en un moment en què la informació és immediata i a la butxaca de tothom.
I tot això sense parlar de les cada vegada més freqüents ingerències de la Junta Electoral, un organisme que, com els àrbitres de futbol, fan millor feina com menys notícia són. El resultat de tot plegat són campanyes electorals folklòriques, que es fan perquè s’ha de fer i sempre s’ha fet així, però amb incidència mínima en la transmissió de propostes polítiques i encara menys en la definició de vot.
És clar que els partits, sobretot els més grans i amb més recursos, això ja ho saben i aboquen el gruix d’esforços en posicionar-se a internet, en viralitzar imatges dels candidats i consignes, en segmentar els seus potencials electors i intentar arribar-hi amb la màxima nitidesa a través de les xarxes socials. Són tècniques de màrqueting més acordades amb els temps que vivim, més o menys efectives, però lluny de l’anacronisme que representa reunir dotze candidats en una taula perquè puguin fer monòlegs de dos minuts, on cada cop és més habitual ni enviar els caps de llista.
No cal dir que per als mateixos candidats i per als periodistes que ho cobreixen, sobretot en l’àmbit municipal, tota aquesta parafernàlia acaba fent-se pesada com una llosa i gairebé sempre acaben transmetent aquesta desídia al votant. Que, paradoxalment, és just el contrari del que hauria de ser una campanya electoral: entusiasme, intercanvi d’idees i incitació a la participació política. La salut democràtica, per tant, necessita una reformulació completa —menys lligada, més plural, més moderna— del concepte de campanya, abans que la realitat li acabi passant per sobre.