Dos cops a l’any, Catalunya celebra un debat apassionant sobre el canvi d’hora que tampoc serveix per a gaire res perquè mai va més enllà de si mateix. Encara que jo sóc de l’equip de l’horari d’hivern, tampoc no hi entro massa perquè sempre m’he d’estar un parell de dies rumiant si l’hora avança o s’endarrereix. Malgrat que hagi dominat l’àmbit de l’enunciació de l’hora catalana amb els mitjos i els cincs, el tema d’endavant o endarrere se m’escapa. Tant és així que fa pocs dies, volent dir que duia l’hora del rellotge endarrerida, el meu cervell va col·lapsar i vaig dir que l’hora m’anava del revés.
Tots tenim mancances i limitacions i per això no m’agrada jutjar els altres. Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra i no jutgis ningú sense haver-te posat en la seva pell. Tanmateix, hi ha línies vermelles, coses que no puc deixar passar, com la gent que pensa que llevar-se a les vuit del matí és matinar o els que fan l’allioli amb el túrmix. El debat sobre el canvi d’hora m’ha descobert un nínxol nou d’odi. Puc tolerar idees polítiques, religioses, culturals i d’altres diferents de les meves. Però hi ha actituds, costums individuals i concepcions de la vida que són inacceptables. Fan que automàticament perdi el respecte per la persona i que tot el que faci o digui em sembli malament. Tant me fa que sigui Premi Nobel o, fins i tot, Creu de Sant Jordi, per a mi serà un ruc que no en té ni idea.
Avui m’ha arribat una notícia sobre gent a qui l'afecta físicament i emocional el canvi d’hora i he quedat esmaperduda. Jo no sóc setciències ni entenc massa del cos humà, però s’ha de ser més ruc que una sabata perquè et pertorbi tant el canvi d’hora. Et pot agradar més o menys, però l’article parlava de gent que s’arriba a medicar. Cal tenir molt poca feina per estar pendent de la ràtio de llum solar per hora del dia i que et suggestioni de tal manera que necessitis engolir pastilles per curar uns símptomes que marxarien amb una sopa de farigola. Molt poca feina. I no em serveix l’argument que es fa fosc més d’hora; els dies s’escurcen igualment amb o sense canvi. Madura.
Abans de jutjar aquest col·lectiu, per molt que m’esveri pensar que viuen amagats entre naltros, que pot ser la veïna que em creuo cada matí o el caixer del supermercat, miro d’empatitzar-hi. A mi em passa una cosa similar els diumenges a la tarda a Reus. M’afecten molt i evito sortir de casa perquè em provoquen una sensació de desorientació molt grossa. Em sento com si fos en un somni. Tot m’és familiar, tot ho reconec, però hi ha una calma esgarrifosa en l’ambient. De cop i volta, no hi ha ningú als carrers que sempre estan de gom a gom i tot és tancat. Reus es converteix durant unes hores en una ciutat fantasma i el meu cervell no ho acaba d’assimilar.
Aquest diumengisme em trastoca els sentits. Sembla que el temps s’atura després de dinar. Hi ha la mateixa llum tèrbola tota l’estona i res no es mou. La setmana passada, aprofitant la tarda lliure, vaig mirar una ruta alternativa per fer més via en anar a rentar el cotxe. He anat al mateix lloc durant cinc anys. Sé quina sortida he d’agafar i com anar-hi. Però era diumenge a la tarda i em trobava en una realitat paral·lela. Una realitat on les carreteres de Reus són realment un laberint tancat i, en dues ocasions, en la meva cerca d’una ruta alternativa per fer més via al BonÀrea de la carretera de Riudoms, vaig estar a punt d’anar a petar al Port Aventura fins que vaig desistir i vaig tornar al camí de sempre.
Puc entendre que el temps afecti les habilitats i estat d’ànim. En sóc víctima com tothom. Aquestes coses no es poden controlar, no dominem com reacciona el nostre cos als estímuls externs. Però tot plegat no puc acabar d’acceptar-ho, hi ha línies vermelles. Una cosa és que un canvi en l’espai i el temps t’afecti momentàniament i l’altra és que te n’aprofitis per fer el ronso durant tota una setmana. Això que una hora endavant o una hora endarrere porti a algú a arrossegar un malestar tan gros com perquè s’hagi de medicar, no m’ho empasso; és de persona que se’n va de casa sense fer-se el llit. Tant me fa que sigui Premi Nobel o, fins i tot, Creu de Sant Jordi, aquest paio és ruc i no en té ni idea.