El futbol espanyol, malauradament, ha estat marcat en reiterades ocasions per assidus i desagradables episodis de racisme. Lamentablement, han estat molts els futbolistes que han hagut de patir actituds a retreure per part de graderies que un dia van oblidar el mal que realment estaven fent a joves que s’intentaven obrir pas un món completament nou per a ells. De Roberto Carlos al Camp Nou, a Carlos Kameni, exporter de l’Espanyol, a la Romareda de Saragossa.
I aquest últim, precisament, ha trencat ara el seu silenci amb unes declaracions esfereïdores i que ha agafat tothom a peu canviat: «Fa molt temps vaig decidir callar, pensava que era una lluita perduda. No entenia com podia passar quelcom que a mi em dolia. Ningú podia imaginar què sentia en aquell moment». Ras i curt, Kameni explicava en un reportatge de #Vamos un episodi viscut a l’estadi de la Romareda amb la samarreta de l’Espanyol. I fins i tot, en aquesta mateixa línia, acabava assegurant: «Si vius una cosa així, en el meu cas amb 20 anys com tenia, pots arribar a casa i suïcidar-te».
«Els meus companys no podien ni mirar-me a la cara»
Era l’any 2004 i Kameni acabava de complir 20 anys. Es trobava jugant el seu partit número 14 a primera divisió, un somni fet realitat per qualsevol futbolista de la Lliga Espanyola. Defensava la porteria de l’Espanyol i s’enfrontava al Saragossa al seu estadi quan la grada va començar a cridar onomatopeies que simulaven goril·les.
No només els aficionats imitaven el soroll dels micos, sinó que els nens encarregats de recollir pilotes van començar a imitar allò que escoltaven dels adults. En un moment, tot l’estadi va quedar enfonsat per aquest soroll dirigit, a mala consciència, cap a Kameni. «No entenia com podia passar això en un país com aquest», comenta amb tristesa el camerunès.
Ha volgut parlar sobre aquesta situació que l’ha perseguit 16 anys després,i encara pot recordar perfectament com se sentia en aquell moment: «Ningú d’aquí pot imaginar el mínim el que estic sentint en aquest moment. Jo he de jugar, he vingut a jugar i a fer la meva feina». No va plantejar-se en cap moment deixar el terreny de joc, però si admet que «va arribar un moment que estava totalment perdut».
També comenta que els àrbitres van preguntar-li si podia continuar, el que ell va agrair com un bonic gest entre aquesta situació. Els seus companys de professió, però, no van respondre de la mateixa manera: «Durant el descans els companys no em podien mirar a la cara després del que havia passat. Va ser difícil de superar, però amb el temps vaig acabar assimilant tot».
Ara té el cap més centrat i l’experiència l’ha ensenyat que haurà de viure moments similars mentre duri la seva carrera, però sobretot espera que aquesta situació no es repeteixi en cap persona de color: «Si m’ho van fer a mi amb 20 anys, imagina a un nen de vuit anys».
També et pot interessar...
- Polèmica en un restaurant català per negar-se a servir a tres homes: «No entren»
«A veure si enguany els periquitos guanyem la UEFA», el curiós jurament d'un regidor català
El vídeo viral d’un jove que denuncia que se sent discriminat pel seu color de pell
Un client a una empleada d'un restaurant de Madrid: «T'agafaré i et f***aré la cara»