«Jo, que no arribo mai a temps d’acomiadar-me».
Stefanie Kremser (trad. Marina Bornas)
El passat 25 de gener vaig assistir, amb una bona amiga d’infància, a l’acte inaugural que proclamava la vila de El Vendrell Capital de la Cultura Catalana 2020.
En mig d’un acte inaugural de parlaments descafeïnats i salvat per l’estrena de l’himne de El Vendrell, amb lletra de Gemma Ventura, compost per Carlota Baldrís i musicat per les corals vendrellenques i Lax’n’Busto, que tothom esperava amb il·lusió, em va arribar un missatge al mòbil.
Era d’un amic de Barcelona que em felicitava perquè “el meu poble” havia estat escollit com a capital cultural.
Vaig agrair-li el detall responent que aquell, però, no era pas el meu poble. La resposta no es va fer esperar i la va anunciar un biip-biip i una vibració de l’aparell. En desbloquejar la pantalla hi vaig veure la resposta escèptica del meu amic: i d’on coi ets?
Tot mirant al meu voltant, la plaça de la vil·la i les persones que s’hi congregaven, vaig pensar que allò sí que era una bona desgràcia: no sabia ben bé què respondre i qui em coneix sap que no suporto els interrogants, sóc més de les que exigeixen respostes.
No podia dir-li que era de El Vendrell perquè, tot i que m’hi vaig escolaritzar i hi tinc part de la família, no podria adscriure-m’hi de manera absoluta, no és aquest l’espai que m’explica.
Vaig estar a punt de respondre que jo, evidentment, era de Coma-Ruga.
Semblava la resposta més òbvia per una persona que ha estimat el mar abans de néixer però tampoc vaig respondre això i dos dies més tard, dempeus al vestíbul de l’aeroport de Kotoka, a Accra, seguia dubtant quina era l’adreça que havia d’escriure en el petit espai que el sistema habilita per tal que hi escrivim una direcció i, així, poder ser encasellats satisfactòriament. ¿Potser havia de posar-hi l’adreça de la casa en què m’havia criat? ¿Potser l’adreça de la casa on visc ara, en el mateix poble? ¿Potser l’adreça del pis de Barcelona on m’estic?
Ara, asseguda en una taula d’un orfenat de Kpandu on he passat llargues i curtes temporades, fullejo un llibre que es fa les mateixes preguntes que jo.
Es tracta de Si aquest carrer fos meu (Edicions de 1984), l’última novel·la autobiogràfica de Stefanie Kremser, en què l’autora, amb dosis alternatives de tendresa i crueltat, fa una passejada per les vint-i-dues adreces que han estat casa seva.
Kremser reflexiona, des de la calma de qui se sap cosmopolita i tan sols lleugerament angoixada per la falta d’un espai que l’expliqui de manera holística, com eixamplem el concepte casa.
I és que aquest concepte, dia a dia viscut, deixa de tenir relació amb un espai físic o material o amb els límits d’un estat i es torna més una qüestió d’estar que de ser.
En la pràctica de la nostra llengua creix la tendència a barrejar els usos dels verbs ser i estar i penso que és degut al fet que el verb ser, que sembla que hauria de referir-se a quelcom d’essencial, de durador, en el seu ús lingüístic, quan volem expresar que ocupem un espai, fa referència a una circumstància puntual mentre que estar té un aspecte més aviat lineal: som en un lloc de manera puntual però ens estem en un altre de manera habitual. Paradoxal, oi? O potser no tant perquè és justament això el que pensava mentre llegia l’obra de Kremser a l’avió que em duria d’un continent a un altre, d’una família a una altra i d’una casa a una altra: que la clau, potser, es troba en entendre que hem de ser on ens estem i estar-nos allà on podem ser.
Potser ets de la cantonada del pati on et refugiaves de petita quan la vida era hostil per tal que passessin aquells trenta minuts que feien evident per tothom que no tenies amics. O potser del tros de platja preferit on cales la tovallola a l’agost, quan el turisme invasor t’expulsa dels carrers. O de l’habitació d’orfenat en la qual, enmig d’un exili tècnic, reformules d’on ets.
Pots ser, també, de les persones que et saben, d’allò que et saps teu i duus sempre al fons de la bossa i dels noms que t’expliques.
Jo marxo de Ghana amb un tros de l’arrel d’un mango africà que ha estat llavor i arbre. La seva ombra ha estat repòs els dies de fer la bugada a mà i la seva fusta es convertirà ara en un petit traster, unes construccions de joguina per als més petits, al més pur estil Lego i en una bateria africana que musicarà els serveis de missa d’una de les esglésies del poble.
Tal com diu Kremser, això d’adaptar-se no és natural i té sempre un component acrobàtic.
En el meu cas, el mango africà pren la forma ara de petit souvenir envernissat a mà que, reposant a la tauleta de nit d’una de les cases on m’estic i sóc, em recordarà que els límits físics que ens imposa la burocràcia són tan sols un origen biològic que poca relació guarda amb el nostre origen subjectiu.