«Les cases són éssers vius. Respiren. Palpiten. S’estremeixen. Tenen el seu propi idioma. I intenten comunicar-se amb nosaltres». Quan vaig escriure aquestes paraules, l’any 2008, no n’era conscient, de la càrrega profètica. Ha hagut de passar més d’una dècada perquè torni a pensar-hi, és a dir, perquè recuperi les meves paraules i reflexioni sobre la funció de l’escriptor com a visionari. No deu ser casual que això em passi precisament ara, durant l’estat d’alarma.
Tancat a casa nit i dia, he començat a sentir uns sorolls inèdits. Potser ja hi eren, fa uns mesos, però jo no n’era conscient. Aquests dies els sento a qualsevol hora, també de matinada, de cop i volta. Tant de bo pogués explicar-vos que es va cometre un crim esgarrifós al meu pis abans que m’hi traslladés i ara he de conviure-hi amb una ànima en pena. De ben segur que aquesta crònica seria més interessant. Malauradament, això no és una història de fantasmes. Em sap greu defraudar-vos. Els sorolls que sento no provenen de la ultratomba, sinó del pis de dalt. El meu veí n’és el causant.
M’imagino que el confinament m’està alterant –entre d’altres coses– la facultat de percebre els estímuls externs. Sí, estic experimentant un procés similar al que es produeix quan un sentit s’aguditza a fi de compensar o suplir la pèrdua d’un altre sentit. El meu llindar d’audició, per exemple, s’ha eixamplat d’una tal manera que ara per ara és capaç de detectar rangs de freqüències inusuals. Però no em refereixo pas al famós terrabastall de bales de vidre que genera debats tan apassionants entre la ciutadania, no. Parlo de sorolls privats (o millor dit, de sorolls que haurien de ser privats i romandre en l’àmbit de la privadesa) del meu veí.
Converses telefòniques a plena veu, badalls d’elefant marí o esternuts salvatges (normalment de dos en dos) en serien els exemples més habituals i significatius. No obstant això, els sorolls corporals del meu veí no són els únics que s’immisceixen en la vida contemplativa que porto des de l’inici del confinament. Talment un filòsof alemany del segle XIX, l’home dedica bona part de la tarda a passejar-se amunt i avall del seu pis a la recerca de ves a saber quin Tractatus. Per sort, aquí no hi ha cap rajola que balli en trepitjar-la, només faltaria. El cas és que el meu veí camina arrossegant els peus, natürlich, amb una perseverança que m’ha convertit, a desgrat meu, en un expert en calçat: al primer pas ja sóc capaç de distingir si porta sabates o sabatilles, si les duu al retaló o bé són plantofes i, si us pica la curiositat, fins i tot sabria dir-vos de quin material n’estan fetes les soles. Quan finalment s’asseu acostuma a escoltar àries, la qual cosa em semblaria perfecte si no ho fes a tot drap. I que consti que no em desagrada l’òpera però, ¿que no vam quedar l’altre dia que no val imposar el teu criteri als que t’envolten? Jo vull ser l’únic responsable de la música que escolto. Jo vull decidir què escolto, a quina hora i a quin volum (sempre amb auriculars, per descomptat) perquè ningú no hagi d’escriure un article com aquest sobre mi.
Les cases són éssers vius i intenten comunicar-se amb nosaltres, deia al principi. Fet i fet, potser el missatge és ben simple i tan sols volen dir-nos que el soroll es filtra cap avall de la mateix manera que el fum es propaga cap a dalt. O que els veïns són com els passatgers que viatgen al mateix vagó que nosaltres, que no els triem i ens acompanyen durant tot el trajecte.