Hi ha una mena de fixació atemporal dels mascles petits occidentals de l’espècie humana pels dinosaures. Se’n deu poder datar —més o manco— l’inici el 1993 amb l’estrena del Jurassic Park de Spielberg i ha estat una fal·lera amb vitalitat permanent des de llavors, superant altres flaques recurrents i immarcescibles com els zombis o els nazis, que tampoc no fallen mai. Diria que encara no s’ha explorat, en la narratologia contemporània, el tema del dinosaure nazi i zombi, que seria el maixap perfecte i una idea que ofereixo de franc als meus lectors més creatius.
L’altre dia, vaig veure el tràiler de la pel·lícula La família Mitchell contra les màquines —que ha estat molt comentada per ser la primera producció de Netflix doblada a la llengua de Rosalia Vila i Tobella— i em va tornar a sorprendre que el fill petit d’aquesta representació dels valors familiars actuals que potencia la raresa i parodia la normativitat encara es caracteritza per l’obsessió paleontològica. Què passa amb els dinosaures? Per què produeixen aquesta fascinació per sobre de bèsties antediluvianes més pròximes i objectivament més divertides com els taurons o els calamars gegants? Per què la dinofília és una disciplina que no entra en l’imaginari de les nenes i continua sent —majoritàriament— una cosa de nens? Doncs no ho sé. M’ho expliquin.
El cas és que aquest passat cap de setmana han coincidit a la ciutat de Reus dos esdeveniments de dinosaures, i he cregut graciós deixar-ne acta notarial per a la posteritat i pròxima extinció, que és cap a on ens encaminem amb pas ferm i decidit. El primer era el desembarcament de la gira Dinosaurs Tour a la Fira del qual, per responsabilitat familiar, no va haver manera d’escapar-se. No me’n penedeixo gens: havia estat en altres exposicions de dinosaures de plàstic animats, però les havia trobat totes avorridíssimes. Eren plenes de plafons amb llargs textos explicatius, gràfics i línies temporals per entendre el pas de l’eres terrestres, activitats pedagògiques i altres pretextos insofribles per justificar l’entrada i calmar les consciències dels pares amoïnats perquè els seus plançons aprenguin coses en qualsevol passatge de la seva vida. No hi ha res més trist i criminal que un progenitor que posa l’educació dels fills per davant del seu dret a passar-s’ho bé, que és la seva feina primordial.
Però al Dinosaurs Tour —que és una gran indústria de Figueres que està fent l’agost per tot Espanya ara que es tornen a permetre les aglomeracions de canalla fora de l'horari escolar—, gràcies a Déu, la ciència importa poc. Hi havia grans reproduccions d’anquilosaures punxeguts que movien la cua, esclar, però també irreals dinobebès somrients i emergits d’ous com d’oca que feien les delícies dels infants, o diplodocus de resina epoxi ensellats amb cadires de muntar que provocaven grans fileres de criatures que hi volien pujar i fer-se la foto. També hi vaig veure imatges que buscaven deliberadament el dramatisme, com sanguinaris tiranosaures trepitjant el cap d’unes víctimes dinosàuriques però amb faccions humanes molt expressives que invitaven a l’empatia vers aquests simpàtics rèptils extingits. Fins i tot, sospito jo, hi havien dinosaures inventats en favor de l’espectacle i en detriment de la veracitat científica, aquesta llosa que soscava els fonaments de la nostra humanitat.
Ho celebro. També hi havia una parada de crispetes i de cotó de sucre, així com una botiga de gadgets dinofílics xinos a preus diguem-ne tunejats. Tot plegat un aire de fira provinciana d’aquest gust dubtós i un pèl decadent que tant ens agrada. Un negoci d’èxit que em fa recuperar la fe en l’habilitat del capitalisme per esprémer les butxaques dels pares a través dels seus fills, la clau de volta de la prosperitat occidental.
Pares i mares esforçats, no cal dir-ho. I s’ha de dir tot: el perfil de nen a qui li agraden els dinosaures pot ser tant el nen friqui, amb la curiositat molt desperta, com el nen mig retardat al llindar de l’autisme. Són les dues escoles, que diria Ferrater. Els vaig observar molt atentament, i costa molt no imaginar-se aquesta canalla, de gran, caure addicta a les apostes per internet o coses pitjors com treure’s un doctorat en Història i convertir-se en el nou Eudald Carbonell —aquí a Tarragona ha fet més mal aquest home que Indiana Jones— o acabar de conserge d’un centre cívic municipal.
També em vaig mirar els progenitors, intentant escatir si algú altre patia la meva desgràcia de dissabte a la tarda. Molt de pare mascle divorciat calb i quarantí, amb musculatura molt desenvolupada a casa durant la pandèmia. Pocs pares motivats, i això s’ha d’agrair: aquesta caterva indesitjable ja es pot quedar fent les seves merdes xirucaires i anar a concerts del Pot Petit. Un bon pare dedicat ha de resistir l’embrutiment social dels seus fills amb abnegació i paciència. Moltes famílies panxites, que destacaven per la seva progènie nombrosa i exòtica en aquest país de fills únics. Alguna àvia jove i pulcra, molt reusenca. I, sobretot, molts quillos. Al quillo li agrada molt el dinosaure, com a conclusió definitiva del meu estudi sociològic de fireta.
Però com us he avançat, aquest no és l’única exposició paleontològica que es pot veure a Reus aquests dies. Dimarts passat Òmnium Cultural —que com ja sabeu els lectors habituals aquí considerem una organització terrorista que a partir de 2017 ja hauria d’haver entregat les armes— va inaugurar al vestíbul del Centre de Lectura, que just acaba de passar per un altre esdeveniment juràssic com l’Exposició Nacional de Roses, una mostra de ceràmica feta per Jordi Cuixart. És una cosa que s’ha de veure per creure i que emet unes vibracions molt semblants al Dinosaurs Tour, tot i no ser tan divertit, clar. Inclús hi ha una foto de Cuixart en què sembla un nen d’aquests dinofílics per acabar de fer que us explicava.
L’altre dia hi va passar l’alcalde i tot, amb tota una cort de feligresos que destacaven que la ceràmica és una cosa molt important i que, com es pot llegir en un plafó de la mostra «la tassa de la llibertat és una peça de ceràmica que reprodueix una tassa que en Jordi Cuixart ha fet a la presó de Lledoners». Espectacular. Reptilià. Al·lucinant. I, a banda de la tassa de la llibertat, també s’hi pot gaudir d’un orinal o un cendrer, depèn com t’ho miris, que el líder de l’independentisme català va fer amb l’artista xinès Ai Weiwei, un cop que el va visitar.
No sabem la sort que tenim de poder tenir disponibles per a l’estudi i goig estètic els fòssils de la nostra última extinció mentre encara som vius. Si no vàreu poder anar als dinosaures, no us ho perdeu. Hi trobareu la mateixa energia. Només us demanaria que no hi dugueu criatures i els estalvieu un trauma per al seu futur com a espanyols.