El 15 de setembre del passat 2019 va ser un dia molt emotiu pels integrants del Centre de Llorenç del Penedès. L’entitat complia 130 anys de vida, i ho feia inaugurant una nova seu, després de quatre anys en què gairebé havien hagut de sobreviure a l’exili. Tal com reconeix el seu actual president, Llorenç Rafecas, que haguessin superat aquests anys sense sala d’actes havia estat «gairebé un miracle».
Però ho van aconseguir, en part gràcies a l’ajut d’altres entitats que els van cedir les seves sales per fer els seus actes, com La Cumprativa de Llorenç, o les poblacions veïnes de l’Arboç i la Bisbal del Penedès. Passat el tràngol, El Centre ha començat el 2020 amb molta força i una intensa activitat, que constata que una de les entitats més antigues del Baix Penedès ha ressorgit amb molta força. De la mà del seu president, TarragonaDigital ha repassat la història del Centre, una trajectòria que s’estén al llarg de més de tretze dècades.
Un casal per les famílies devotes
La referència al «miracle» feta per Llorenç Rafecas no pot ser més escaient per una entitat que va néixer el 1889 com un casal d’esplai per a les famílies més religioses del municipi. L’entitat es va crear amb una estreta vinculació amb la parròquia, i gràcies a l’impuls que en el seu moment li van donar el mossèn Pere Andreu i el vicari mossèn Joan Bernadó. El seu primer nom, el Centre Moral i Instructiu, deixava ben clares les intencions. El primer emplaçament va ser una casa situada al número 14 del carrer Nou, coneguda després com a Cal Marcel·lino.
Amb Pep Figueras i Piñol com a primer president, el centre oferia formació moral i religiosa, però també instrucció als pagesos quan tornaven de la vinya. «Era una escola nocturna pels pagesos, on se’ls ensenyava a llegir i escriure», relata Rafecas. A més de l’espai del cafè per fer petar la xerrada, El Centre va iniciar activitats per atraure el jovent, essent ja des de bon començament el teatre el principal element catalitzador.
Només mig any després de la seva constitució, ja es representava la primera obra, el drama en tres actes i vers ‘El puntal de la casa’. Tal com destaca el seu actual president, «el teatre ha estat des de l’inici el tret diferencial del Centre, el seu puntal». Els primers anys de vida de l’entitat, per cert, no va ser fàcils, ja que la diversitat d’ideologies d’aquells anys es traduïa en una forta animadversió entre la població més religiosa i la que no ho era. El nom que van rebre des del principi els socis del Centre, els «llanuts», n’és un recordatori. «Venien a dir que eren els ‘burros’ que anaven a missa», explica Rafecas.
La primera sala en propietat
Però tot i això, l’entitat va anar creixent, especialment des del moment en què van tenir una sala en propietat per fer els seus actes. Aquesta es va fer als terrenys del costat de l’església on hi havia hagut l’antic cementiri, que s’havia traslladat el 1777. Així, el 1894 es va obrir primer l'espai del cafè, amb un petit escenari, que el 1914 s’ampliaria amb la sala gran que donava a la plaça.
Amb la nova seu, l’activitat cultural del Centre Moral esdevindria molt intensa, amb vetllades literàries, concerts, obres de teatre i la representació dels Pastorets. El 1896 es va crear el Ball de Bastons, i un any abans ja s’havia fundat una banda de música, La Constància.
Només durant tres anys l’entitat es va veure obligada a aturar la seva activitat. Va ser, evidentment, durant la Guerra Civil. El juliol de 1936, el Centre va ser incautat per la Unió de Rabassaires de Llorenç, per després convertir-se en un local de la UGT. La pausa forçada va acabar el 1939, amb el triomf de l’exèrcit nacional. Tot i això, el retorn a l’activitat no va ser fàcil. «En aquells moments les autoritats els van dir que, si volien reprendre l’activitat, ho havien de fer sota el paraigua de la Falange, cosa que van rebutjar», apunta Rafecas.
Al final van trobar la solució cedint el local al Centro Catequístico y de Acción Catòlica, una iniciativa mitjançant la qual el capellà feia activitats pel jovent i la canalla. D’aquesta manera es va mantenir fins al 1974. Durant aquests anys posteriors a la guerra és quan van néixer els Falcons, el 1942, com a herència de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. També es van fer actes molt destacats pel 75è aniversari, el 1964, amb un festival de la cançó catalana i l’ampliació de la sala d’actes.
L’actual Centre i la nova seu
Amb el franquisme a les últimes, la Ley de Asociacionismo va permetre que l’entitat es desvinculés de l’església i crees uns nous estatuts, passant a ser l’entitat que es coneix avui dia. Les últimes dècades han servit per consolidar El Centre com una entitat de referència a Llorenç. Després de celebrar el centenari el 1989, amb l’edició d’un llibre, el 1993 van rebre el Premi Nacional de Cultura Popular. El Grup de Teatre també ha mantingut una activitat constant, que inclou ser un dels grups fundadors de la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya, de la qual el llorencenc Josep Rafecas en va ser president fins a la seva mort.
Des dels anys 90 l’entitat treballava per fer una nova sala, raó per la qual es van comprar uns terrenys a la Rambla Nova. Aquesta al final s’acabaria construint en uns terrenys municipals que estaven destinats a fer equipaments culturals. A canvi, el Centre cediria al consistori l’edifici antic. La construcció va començar a ritme pausat el 2011, però es va haver d’accelerar a partir del 2015, quan es van detectar unes deficiències estructurals a l’antiga sala que feien impossible mantenir-hi l’activitat.
Tot i el patiment d’estar quatre anys sense sala d’actes, l’entitat se n’ha acabat sortint, i han començat el 2020 amb una energia renovada, que permet albirar el futur amb optimisme. L’actual president vol valorar la tasca dels dos presidents de l’entitat durant aquests quatre anys durs, Montserrat Ventosa i Josep Maria Vinyes, així com del vicepresident Josep Rafecas.