Què, com estàs? Ja, ja t’entenc. ‘Nem fent, oi? Quin remei. És el que toca. Vindran temps millors, diuen. Segur que sí, sembla que cap a meitats de l’any vinent les coses ja poden ser d’un altre color. Ara que tinc la teva atenció, amic lector, vinc a recordar-te que la fam està cada dia picant a més portes i que Càritas necessita, amb urgència, voluntaris a Tarragona.
Dit això, que és la pàgina urgent, passo al capítol de les coses importants. Com ara que els mestres a qui tantíssima pressió els vam posar al mes de setembre estan fent una feina brillant cada dia, que els sanitaris a qui aplaudíem quan feia bon temps segueixen al peu del canó o que els investigadors en qui confiem tot el que ens queda estan demostrant que sense ciència no hi ha salut, no hi ha economia i no hi ha futur. El debat era aquest, i sempre ho ha estat.
Al capítol de les obvietats, crec que és bon dia per recordar que un Govern que no governa és com el metge que no cura, com el mestre no ensenya o com l'investigador que no investiga. Tinc la ferma convicció que tres dels quatre exemples no ens estan fallant quan els necessitem a l’altura.
«Al final hem hagut d'aprendre que sense ciència no hi havia ni salut, ni economia, ni futur»
Si la política és l’art dels possibles, n’hi ha que s’estan esforçant a convertir-la en el joc dels disbarats. Una desescalada a cegues, una subhasta d’ajuts i una capacitat exquisida per «detectar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar-hi el remei equivocat», que diria Groucho. El Marx simpàtic, direm. A l’altre, al de la barba, ja el citarem un altre dia.
Cada dia tinc més clar que som un país que funciona a dues velocitats. Tampoc comprarem, en aquest bitllet, el maniqueisme de poble bo – governs dolents que més de cinc voldran escoltar. Serà millor tractar-nos com als adults que som. I posar les notes de forma individual, com tot en aquesta societat que ens havíem fet a mida i que ara ens costa de mastegar. Com sempre, amic lector, les conclusions són només teves.
Hi ha dies en què encara tinc ganes d’escriure —cadascú es desfoga amb el que té a mà—, i n’hi ha molts en què certament encara ho engegaria tot a pasturar. Hi conviurem, que diuen que va per llarg. Crec, però, que ja m’ha passat del tot l’emprenyamenta de fa quinze dies: que de tantes coses com he perdut en aquest 2020, l’últim que em ve de gust ara és perdre també la paciència.