Costa imaginar-se una història més rocambolesca durant aquest confinament. Al Parc Sant Jordi de Reus, en situació normal, quan les portes es tanquen els seus habitants es redueixen a unes quantes colònies de gats, els pertinents ocells i altra fauna urbana característica d'un dels pulmons de la ciutat. Però les casualitats de la vida van voler que, en el moment en què es va decretar l'estat d'alarma, hi hagués uns quants inquilins més. Uns convidats que acabarien agafant el paper de residents.
Ni els històrics carruatges de la companyia Raluy, que n'han vist de tots colors des de principis de segle, podien preveure que la placeta on havien muntat i desmuntat la seva característica carpa tantes vegades en els darrers anys, acabaria convertint-se en la seva casa durant més de tres mesos. Encara no hi han arribat, de moment són 86 dies, però hi arribaran. «Vam arribar a estrenar l'espectacle el dia 12 de març, i al 13 ja estàvem confinats» explica Louisa Raluy, directora del circ Raluy Legacy.
Nòmades del segle XXI, ara atrapats en un idíl·lic parc. «De tots els llocs on ens hauria pogut agafar el confinament, si haguéssim pogut escollir, no ho hauríem pogut fer millor» explica una mica alleugerida Louisa, i és que tenint en compte que habitualment les carpes se solen instal·lar als afores de les ciutats, en esplanades desèrtiques, es pot considerar una autèntica sort que el confinament els hagi agafat en un dels racons més verds i bonics de la ciutat de Reus. Calma —més del que és habitual—, ombra, aigua, natura. Ni fet expressament.
La vida en dotze metres quadrats
Però no tot ha estat de color de rosa. La vida es va convertir en més circ que mai per a tot l'equip del Raluy Legacy durant el confinament més dur. «Estem acostumats a viure en caravanes, però és clar, en aquell moment no sortíem d'ella i estàvem tancats a dins de dotze metres quadrats durant tot el dia» narra Louisa, que afegeix que només sortien cada «set o deu dies a comprar menjar». Una caravana per a cada família o persona. Una comunitat tant alluny i tan a prop.
La petita 'tribu' Raluy formada per una quarantena de persones de totes les edats, des de la més petita de la casa amb només 4 anys, fins al més gran, l'avi de 80. I com en tota família, també arribaven acompanyats per les seves mascotes. Passejant pel seu 'campament', ens reben els gossos i gats de la companyia que també estan superant aquest període excepcional al Parc Sant Jordi.
Louisa agraeix el paper de l'Ajuntament de Reus durant aquesta situació: «Han estat fantàstics amb nosaltres», atenent-los i cuidant-los «millor impossible». De fet, el consistori els va facilitar espai d'emmagatzematge a l'edifici de les brigades per a alguns carruatges i altres objectes que no podien quedar-se tant temps a la intempèrie. Poc s'imaginaven quan van arribar a Reus el 5 de març que la carpa que aixecarien a la plaça Anton Borrell acabaria convertint-se en la seva vàlvula d'escapatòria, ara més que mai.
Aprofitar el temps i mirar al futur
«Afortunadament ens va agafar amb la carpa ja muntada i l'hem fet servir per practicar. Hem continuat tenint horaris i una planificació, al principi amb grups reduïts. Tot el dia estava fraccionat en franges horàries perquè tots poguéssim assajar, perquè nosaltres vivim del nostre cos i l'havíem d'exercitar». Mentre la Louisa ens explica les experiències viscudes durant aquests 86 dies, sota l'enorme i elegant carpa que exerceix de plaça d'aquest petit poblat, hi ha les germanes Niedziela i Emily Raluy.
Repeteixen, una vegada i una altra, el mateix exercici davant l'atenta mirada d'un altre dels integrants del circ que corregeix minusiosament els seus moviments. Gairebé tres mesos són molts, i en aquest art, ningú no es pot relaxar. Ja pensen en la represa de la temporada d'estiu però, abans de marxar, quan s'acabi l'estat d'alarma a finals de juny, volen fer un homenatge a la ciutat. «Tenim intenció d'oferir algunes funcions en agraïment a la ciutat de Reus pel temps que hem estat aquí i als sanitaris, adequant l'aforament i tots els requeriments de les circumstàncies».
Un cop tancat aquest capítol, posaran en marxa el seu nou espectacle el qual ja teniem previst per la temporada d'estiu, això sí, amb moltes modificacions. «Teníem planificada la gira amb nous artistes internacionals que evidentment no han pogut venir, ja que eren de Brasil, Cuba, Itàlia... Hem reformulat l'espectacle, adaptant-lo a la nova realitat, fent-lo més curt i sense descans perquè no hi hagi més moviment del necessari. Que el públic entri, vegi el xou i marxi» explica Louisa.
Una experiència que no oblidaran mai
Per als reusencs i reusenques, ara mateix els 12 metres d'alçada i els 30 de diàmetre de la carpa del Circ Raluy Legacy s'han convertit en una peça més de l'«skyline». Les portes del Parc Sant Jordi ja fa un parell de setmanes que s'han reobert i són moltes les persones que, encuriosides, no han desaprofitat l'ocasió per treure-hi el cap i veure com han viscut els artistes el confinament.
Però durant el març i l'abril, el silenci era absolut. Això no va frenar, però, que circ i veïnat establissin lligams. La Louisa explica com van organitzar un autèntic taller de mascaretes per abastir la zona. «Nosaltres ens cosim el nostre vestuari, i quan faltaven mascaretes vam muntar sis màquines de cosir separades a la pista de la carpa per produir-ne i en vam acabar fent unes 600», un fet que moltes persones de la zona van agrair.
Lluny del que es pugui creure, la seva vida també es va veure alterada amb el confinament, tot i haver mantingut unes rutines per exercitar-se. «Normalment sempre estem molt junts. Entres i surts de la caravana, vas al carruatge d'algú a fer un cafè, als assajos ens trobàvem tots..., estem acostumats a veure molta gent, el públic, i de sobte hi havia dies que no veies absolutament ningú» recorda la Louisa.
Ara, per sort, la situació ja ha canviat i la sensació de normalitat es recupera lentament, tot i que, entre somriures, la Louisa no amaga que potser alguna cosa sí que trobarà a faltar: «Hem descobert sèries i programes de televisió que mai havíem vist perquè sempre treballàvem a la tarda-nit, i durant aquest temps hem pogut fer una mica vida de persona 'normal'. Fins i tot hem tingut dissabtes i diumenges, que jo no n'havia tingut mai cap lliure!».
Una experiència excepcional, així és com ho defineixen, i així ha estat. A poc a poc, ja es preparen i mentalitzen per quan el món torni a girar i els seus carruatges a rodar. Les cadires de la carpa gegant, ara buides i sense somriures, tornaran a omplir-se d'un públic entregat, de ben segur també frisós per esgarrapar un altre cop aquests bocins de normalitat. L'espectacle, durant tres mesos, ha estat a la vida real. Ja és hora que torni sota la carpa.
