Malgrat les intenses emocions despertades per l'olímpica batacada protagonitzada per Ciudadanos, que van des de l'alegria desbordant a la felicitat completa, el diumenge 10 de novembre les eleccions donaren un resultat de conseqüències internacionals que pocs entenen encara. Des d'una perspectiva europea, el partit autodenominat liberal, l'espai que suposadament és el centre polític, ha passat de ser la tercera força política d'Espanya a una cinquena posició d’irrellevància. Els principals enemics del populisme de dretes que amenaça la Unió Europea han desaparegut del mapa per, inexplicablement, ser substituïts per Vox, els socis d'aquesta extrema dreta que pretén dinamitar el projecte europeu seguint ordres de Moscou.
Com és evident, per al lector català no hi ha cap misteri, perquè era impossible trobar el més mínim tret de liberalisme o federalisme en la colla d'oportunistes sense escrúpols que s'ajuntaren sota el lideratge de Rivera; però a la resta del món no es tenia la mateixa informació o impressió. Pensaven sincerament que l'extrema dreta era encara un actor secundari de la política espanyola i que el creixement de Ciudadanos era la millor garantia per tal de contenir la seva progressió, perquè a Europa se sol pensar que l'extrema dreta s'alimenta dels votants conservadors descontents, no de suposats liberals europeistes.
La confusió, per tant, és total i els errors de percepció comesos durant aquests mesos tindran efectes sobre el futur polític d’Emmanuel Macron, ja que afecten la mateixa formació de la Comissió Europa que encara s’està discutint al parlament europeu, així com el futur d’ALDE, l’agrupació de partits liberal demòcrates de la UE, que ben aviat es refundarà com a Renew Europe sota el lideratge de Macron. És més, fins i tot els seus plans per construir una OTAN europea es veuen condicionats per la desfeta de Rivera, perquè el president francès s'imaginava una Espanya còmplice i governada per un bloc socioliberal com el que ell ha dissenyat per a França i espera exportar a la resta de països europeus.
«Luis Garicano i Toni Roldán presentaven el partit a Brussel·les com a moderat davant del conflicte català sense informar a Rivera».
Aquest desgavell s’ha produït, en part, perquè els ciudadanos Luis Garicano i Toni Roldán presentaven el partit a Brussel·les com a moderat davant del conflicte català sense informar a Rivera, de qui pensaven que, arribada l’hora de la veritat, atendria les seves recomanacions i els obeiria. De fet, el corresponsal en cap a Brussel·les de POLITICO, el setmanari més influent a les institucions comunitàries, publicava aquest mateix dimarts un article recordant els esforços que feu Garicano per tal d’aconseguir un pacte entre Ciudadanos i el PSOE i exonerant-lo de qualsevol responsabilitat en l’enfonsament.
En aquest sentit, no s’ha destacat prou la paradoxa d’un partit que té més força i pes al parlament europeu que al seu parlament nacional. Si es compta a Javier Nart, en l’actualitat fora de la disciplina del grup, Ciudadanos són set europarlamentaris per deu diputats al Congrés de Madrid. És més, en Renew Europe, una vegada hagen marxat els 17 europarlamentaris dels libdems com a conseqüència del Brèxit, el segon grup més nombrós serà Ciudadanos darrere de La République en marche de Macron, qui vol construir un gran grup liberal europeu més unificat i disciplinat a imitació dels socialistes i conservadors.
Tanmateix, el gran problema que Macron afronta és que ALDE sempre ha estat una agrupació de partits minoritaris totalment identificats amb el projecte europeu, perquè els seus polítics venien de petits països sense grans interessos nacionals que els condicionaren. En certa mesura, sempre han defensat l’agenda de la denominada Nova Lliga Hanseàtica (formada per Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia, Dinamarca, Suècia, Països Baixos i Irlanda) partidària de poca despesa comunitària, mercats oberts i competitius i disciplina fiscal per a tots els membres de l’Euro. Així mateix, al Consell de la Unió Europea, la reunió dels caps d’Estat i de Govern, els liberals inscrits a ALDE compten amb representants pels Països Baixos, Estònia, Eslovènia, República Txeca, Luxemburg i Bèlgica. És a dir, Macron aspira a una transformació radical de la facció liberal a Europa per alinear-la amb els interessos d’un gran Estat com França, un canvi contra natura que necessita de Ciudadanos.
«Macron aspira a una transformació radical de la facció liberal a Europa per alinear-la amb els interessos d’un gran Estat com França, un canvi contra natura que necessita de Ciudadanos».
Per altra banda, l’Estat espanyol necessita a Ciudadanos en ALDE per mantindre els independentistes fora d’una de les grans famílies polítiques europees. L’expulsió de Ramon Tremosa d’ALDE va ser un dels grans èxits de Luis Garicano, nomenat vicepresident d’aquesta agrupació el 2016, però ara un dels seus membres, el partit holandès D66, ha aprovat una moció de suport als presos polítics, mentre que la façana de liberals construïda per Garicano i Roldán s’ha enfonsat per col·laborar amb Vox i negar-se a donar suport al govern de Sánchez.
Per tant, Garicano té ara la missió de mantindre les constants vitals de Ciudadanos per continuar amb l’aïllament dels parlamentaris electes quan s’incorporen a la cambra i, a més, no pot permetre que la seva plataforma política s’afone, perquè totes les seves ambicions polítiques depenen ara de fer realitat el miratge de Ciudadanos com a partit liberal que ell propagà. Com ho farà és una incògnita, però si algú es pensa que és un professor que ha decidit dedicar-se passatgerament a la política s’equivoca. La seva meta és, com a mínim, ser ministre del Govern d’Espanya i, si és possible, també Comissari Europeu.
De fet, Garicano ho té tot per ser ministre des del naixement, ja que l’oncle de son pare fou Tomás Garicano Goñi, Ministre de la Governació durant el règim franquista i Governador Civil de Barcelona. A més, el 1991, després de llicenciar-se en Ciències Econòmiques i Dret per la Universidad de Valladolid, rebria del ministre socialista Francisco Fernández Ordóñez la primera beca del Ministeri d’Assumptes Exteriors per anar a estudiar al Col·legi d’Europa, el centre d’elit on es forma l’administració de la Unió Europea, juntament amb Juan Moscoso del Prado, fill del també ministre socialista Javier Moscoso del Prado. Com és evident, abans de complir els vint-i-cinc anys, Garicano ja coneixia uns quants familiars de ministres com ell mateix.
«Les seves ambicions polítiques depenen ara de fer realitat el miratge de Ciudadanos com a partit liberal que ell propagà».
Al Col·legi d’Europa es faria íntim de Nick Clegg, futur líder delslibdems anglesos, i després entraria a la Comissió Europea a treballar com a economista, però al poc obtindria una beca de 'La Caixa' per cursar un doctorat a la Universitat de Chicago, inici d’una carrera acadèmica de prestigi que el portaria el 2008 a la London School of Economics. El 2009 participa en congressos de FAES, el think tank del PP, i s’incorpora a FEDEA, un think tank de la patronal bancària, on juntament amb altres economistes, llancen el blog Nada es Gratis per defensar a l’esfera pública una agenda de reformes estructurals radicals a Espanya sense seguir cap directriu partidista.
Tanmateix, molts creien que seria el ministre d’Economia del primer govern de Rajoy i, quan les seves expectatives no es compliren, Garicano començà una campanya de crítica contra el PP que arribà al seu punt culminant durant el rescat de Bankia del 2012. Llavors, defensà la intervenció d’Espanya per la Unió Europea i la formació d’un govern tecnocràtic d’emergència nacional com el govern Monti a Itàlia que, òbviament, havia de comptar amb ell en algun ministeri. Això acabà provocant la seva sortida de FEDEA i la seva aproximació a UPyD, al mateix temps que es posava en contacte amb economistes catalans simpatitzants de l’independentisme per tal de veure com podien col·laborar en reformes de l’estil d’un pacte fiscal. A l’octubre del 2014, publicà a El Mundo la seva recepta per al conflicte català:
«La reivindicación catalana tiene tres patas: simbólica, competencial, y financiera. En lo simbólico, hay que encontrar maneras reconocer la diferencia de Cataluña, usando palabras (como la palabra «nación») y símbolos que no son tan lejanos de los que de hecho usamos («nacionalidad»).[...]En lo competencial, se trata de blindar las competencias relacionadas con la lengua, particularmente cultura y educación y con la sanidad. En la práctica el modelo lingüístico que existe, de inmersión en catalán, funciona bien.[...]Finalmente, en lo financiero, no se trata de cambiar a corto plazo el monto de transferencias como de utilizar el momento para hacer una simplificación radical en el incomprensible e injusto sistema de financiación, comenzando por ceder la totalidad del IRPF[...]junto con un sistema competencial que incremente la transparencia financiera y la rendición de cuentas a los ciudadanos.[…]El PSOE y el PP deben conjuntamente pactar tal acuerdo con CiU incluyendo la necesaria reforma constitucional (para la que ahora tienen los 2/3 necesarios, lo que no sucederá quizás tras 2015), recuperando el consenso constitucional[…]. No nos olvidemos, el clamor «queremos votar» ha ganado psicológicamente la partida en Cataluña, y es necesario dar una oportunidad a los votantes de que se expresen».
Encara que avui dia semble increïble, Garicano no s’incorporà a UPyD perquè pensava que Ciudadanos seria més sensible a les demandes territorials catalanes i, per tant, més factible fer un front comú liberal amb Convergència Democràtica de Catalunya front a Podemos. És més, l’entrada de Garicano a Ciudadanos el 8 de febrer de 2015 tampoc fou una casualitat, perquè als pocs dies començarien les desercions de líders territorials d’UPyD com Ignacio Prendes d’Astúries o Francisco Igea de Valladolid, amic personal de Garicano des de la universitat. Tot i que avui no ho recordem, a les eleccions europees de maig de 2014 UPyD tragué un milió de vots i quatre europarlamentaris, mentre que Ciudadanos no arribà al mig milió i envià a Brussel·les a Javier Nart i Juan Carlos Girauta, perquè no tenia equip ni tècnics, ja que més que un partit, eren una agrupació de tertulians de El gato al agua.
«Ciudadanos envià a Brussel·les a Javier Nart i Juan Carlos Girauta, perquè no tenia equip ni tècnics, ja que més que un partit, eren una agrupació de tertulians de El gato al agua».
Per tant, és evident que quan Garicano optà per Rivera ja sabia que es preparava una opa contra UPyD i que comptarien amb la protecció i ajuda de grups financers que necessitaven un partit nou, dòcil i manejable. En realitat, Garicano hagué d’improvisar el programa, perquè no n'hi havia, i com a col·laborador reclutà a Toni Roldán, estudiant de màster de la LSE sota la seva tutela i fill de dos importants càrrecs del PSC que, a més, havia treballat al grup socialista del Parlament Europeu. En la pràctica, eren les úniques persones amb la formació i els contactes per fer funcionar el partit fora de Madrid.
El desembre de 2016, Garicano seria nomenat vicepresident d’ALDE i cap del partit al Parlament Europeu, encara que a les seves ordres tenia els trànsfugues que venien d’UPyD i a Javier Nart, que anava per lliure i no acceptava ordres de ningú. Paradoxalment, sols podia comptar amb Carolina Punset, que havia substituït a Juan Carlos Girauta. Tanmateix, davant l’estil cada cop més presidencialista, autoritari i extremista de Rivera, Garicano optaria per callar, mentre que Carolina decidí enfrontar-se a la direcció per aconseguir la democratització del partit.
Aquest cinisme seria la tàctica habitual de Garicano, qui permetria el linxament mediàtic a Espanya de Carolina per la visita que feu a Puigdemont a Waterloo l’octubre de 2018, mentre que per les mateixes dates Toni Roldán escrivia a POLITICO article per mostrar-se equidistant entre els independentistes i el govern de Rajoy, al qui criticava per l’ús excessiu de la força policial. Si a Espanya Rivera competia amb el PP i Vox per veure qui donava més medalles a la policia, Garicano ho feia amb el PSC i Els Comuns per semblar moderat a Brussel·les.
«Fins i tot, a Barcelona, havien importat Manuel Valls per complir amb aquest pla».
Per aquesta raó, a la Unió Europea tots esperaven un acord entre el PSOE i Ciudadanos després de les eleccions de maig. El rostre del partit eren un professor de la LSE i un antic socialista amb els típics currículums dels euròcrates liberals i, a més a més, el moment històric Macron amb la seva solució d’un bloc socioliberal contra l’extrema dreta coincidia amb la formació d’una Comissió Europea que podia activar un eix Madrid-París-Berlín que posara els grans Estats liderant de nou la Unió. Fins i tot, a Barcelona, havien importat Manuel Valls per complir amb aquest pla.
Però Rivera es negà a obeir malgrat totes les pressions. Si bé Roldán i altres càrrecs dimitiren, els barons territorials que provenien d’UPyD com Francisco Igea, vicepresident de Castella i Lleó que s’enfrontà en primàries a la candidata de Rivera, o Ignacio Prendes d’Astúries mantingueren els seus càrrecs al Comitè Executiu tot i expressar la seva disconformitat amb la línia marcada per del líder del partit, com també feu Garicano. Es tracta del bloc de poder més cohesionat per l’amistat dintre d’un partit personalista i sense cap tipus d’estructura consolidada per tal de garantir el lideratge despòtic de Rivera.
Per tant, Ciudadanos no es desintegrarà immediatament. Garicano porta més de deu anys intentant ser ministre i la seva militància li ha costat perdre moltes amistats al món acadèmic, a més de renunciar a la investigació de primer nivell. Ja no podrà retornar a una universitat de prestigi internacional i l’únic camí d’èxit que li queda es continuar a la política fins que el nomenen ministre. Farà el possible per mantenir el partit viu, perquè no es vol trobar amb l’absurda situació de ser líder d’un grup parlamentari europeu que no existeix al seu propi país, ja que això l’incapacitaria per accedir a un càrrec important a les institucions comunitàries. Mentre Garicano necessite la ficció del partit per satisfer les seves ambicions, el partit viurà. El problema serà trobar liberals espanyols de carn i os que els voten.