La cosa en aquesta tercera fase va de cocodrils –vius i morts— i de la Guàrdia Civil. Alguns testimonis van donar la veu d’alarma fa uns dies, quan van identificar, o van creure identificar, un cocodril per les aigües del riu Pisuerga; sí, aquell que passa per Valladolid. La Guàrdia Civil, amb tots els seus mitjans, va allargar la cerca de l’animal fins a sis dies. Que van acabar el dia 11 de juny al migdia, després de no trobar restes concloents de la presència del depredador en aquelles aigües.
Però la relació d’amor entre de la Benemèrita i els cocodrils, almenys aquest 2020, no acaba aquí. En una inspecció rutinària, uns agents de la Guàrdia Civil inscrits al SEPRONA –Servicio de Protección de la Naturaleza—, al Parc Samà de Cambrils, van trobar un altre cocodril.
Per sort de tothom, el cocodril cambrilenc ja feia anys que estava dissecat i penjat a la paret, dins d’un dels bars del parc. Potser alguns dels lectors el recorden, jo mateix en tinc record quan el parc era la destinació de les excursions del CEIP Salvador Ninot de Sarral.
Els agents del SEPRONA van demanar la documentació de l'animal a la direcció del parc, que actualment també inclou un nucli zoològic, per comprovar si es complien les directrius legals sobre espècies amenaçades, com marca el conveni CITES (Convenció sobre el Comerç Internacional d’Espècies Amenaçades de Fauna i Flora Silvestre).
Al no aparèixer cap documentació, la Guàrdia Civil va notificar, a la mateixa direcció abans requerida, que estava prohibit exhibir un animal que pertany a una espècie protegida i va procedir a confiscar l'animal dissecat i a deixar-lo en dipòsit i sota custòdia dels responsables del mateix parc. Així que encara és a Cambrils però amagat, com el del Pisuerga.
Amb tot aquest espectacle, em sorgeix una pregunta: com va arribar un cocodril d’origen cubà a la Costa Daurada? Pel que sembla, segons han publicat alguns mitjans, en un dels estanys del parc hi havia cocodrils vius a finals del segle XIX. Quan un d’aquests, el que la Guàrdia Civil va fer despenjar i guardar, va morir, senzillament, el van fer dissecar.
La taxidèrmia, l’art de preparar els animals morts per conservar-los com vius per exposar o estudiar, a banda de ser molt utilitzada per caçadors i museus de ciències naturals, també és habitual de bars, tavernes i també en alguns casos, d’esglésies.
No cal tornar a Castella per veure cocodrils, i en alguns llocs també serps, a les parets dels temples religiosos, no. Sabem, documentalment que n’hi havia a Barcelona, Ripoll, Montserrat, Cervera o Vilallonga del Camp, entre d’altres. Com recull Joan de Déu Domènech en un article de l’any 2000 a la revista Locus Amoenus.
Avui dia, en col·legi del Patriarca de València encara conserva, penjat en una de les parets del complex, un rèptil dissecat. En altres esglésies la tradició era penjar ossos de balena, un bon exemple són les costelles conservades d’aquest animal al santuari de Sant Magí de la Brufaganya.
Mostres de les antigues tècniques de taxidèrmia que arribaven als temples com ex-vots o simplement mostres del poder i domini de la fe sobre el mal, considerant els cocodrils, caimans o al·ligàtors com a representacions del dimoni o animal vinculat als infidels.
Esperem que el cocodril del Pisuerga, si existeix, no faci mal a ningú. Pel de Cambrils, el que esperem que pugui tornar al seu bar de referència. .