Santa Coloma de Queralt, a la Baixa Segarra, també a la Conca de Barberà, l’últim –o el primer, segons com es miri— poble de la demarcació de Tarragona no sempre s’ha anomenat d’aquesta forma.
En els últims mil anys d’existència de Santa Coloma, ha canviat de nom i de cognom, com a mínim dues vegades. Començant pel més recent, durant la Guerra Civil Espanyola, l’any 1937 el Consell Municipal decidia: «fent-se càrrec del desentonament popular que suposa en els moments revolucionaris actuals conservar el nom que fins al present havia ostentat la nostra vila, el qual es caracteritza de ridícul i troglodita, digne d’uns padrins fanàtics i absolutistes, ha decidit, d’acord amb la realitat político-geogràfica del nostre poble, substituir el nom de Santa Coloma de Queralt[...], pel de Segarra de Gaià, el qual es considera adient amb el moment històric que vivim». Un topònim, Segarra de Gaià, que haig de reconèixer que defineix a la perfecció el paisatge colomí.
Un acte polític, per tal d’eliminar elements de tipus i caràcter religiós en la toponímia catalana des de l’any 36 fins al 39. Més de cent nomenclatures canviades que afectaren poblacions de les quatre demarcacions catalanes.
Però com hem dit abans, aquesta no fou la primera vegada que Santa Coloma de Queralt canvia de nom. La segona, i potser més curiosa, és la utilització de l’adjectiu 'Reial' durant uns pocs anys de la part central de segle XVII. Santa Coloma la Reial és fruit de la petició que fa la Vila davant del rei de França, i també comte de Barcelona, primer Lluís XIII i més tard el seu fill Lluís XIV, després de l’assassinat de Dalmau III de Queralt i Codina i la mala condició dins de la Guerra dels Segadors.
Dos colomins: el prevere Vicenç Requesens i el Dr. Magí Sivillà, foren els encarregats per part del comú de la Vila de negociar directament amb París el canvi de domini a Santa Coloma.
Una negociació que arribà a bon port l’octubre del 1643 quan tingué lloc la lectura pública del privilegi rebut, triplement signat pel rei, la regent i el ministre Le Tellier: «Lluís per la gràcia de Déu, Rei de França i Navarra, comte de Barcelona, Rosselló i Cerdanya[...]fem saber a tots[...]que dita vila de Santa Coloma des d’ara i sempre se fa de nomenar Reial».
Santa Coloma la Reial s’anomenà així fins al 1652, acabada la Guerra dels Segadors, quan tornà la vila a la doble obediència a la monarquia hispànica i a la del comte Lluís de Queralt, hereu de Santa Coloma assassinat el 1640.
Però potser ha passat desapercebut pel lector que Santa Coloma, de Queralt i la Reial, envià a París dos personatges amb la missió de buscar un nou senyor. Lluís XIII i més tard Lluís XIV, el rei Sol, senyor de Santa Coloma i del terme del castell de Queralt, un episodi que sembla de pel·lícula però que té un protagonista ben real: Magí Sivillà.
Un colomí, nascut el 26 d’octubre del 1597, i que arribà a ser membre de la cort francesa vinculat a les figures del Rei Sol, d’Anna d’Àustria, del cardenal Mazarin, del ministre de la guerra Le Tellier, del mariscal La Mothe o del mateix comte Dalmau de Queralt i del seu antagònic i amic íntim Josep de Margarit.
El que ara diríem que és una persona amb contactes, al seu temps va ser un dels millors, però també més desconeguts, cronistes del conflicte bèl·lic que sofria la seva terra. Una obra, la Historia General del Principado de Cataluña, Condados de Rossellón y Cerdaña que narra accions polítiques, militars, socials, econòmiques, culturals... des del 1598 fins al 1649.
En l’actualitat no podem trobar cap colomí, o nascut a la Baixa Segarra o Conca de Barberà, i potser tampoc a la demarcació, que arribés als nivells de poder, coneixement i persuasió d’un fill de sabater de Santa Coloma del segle XVII.
Sivillà arribà a les cotes més altes del poder del seu temps, però per desgràcia el seu treball, la seva memòria i la seva crònica acabaren formant part del patrimoni bibliogràfic francès, dins del fons de la Biblioteca Nacional de França. Sense que ningú, durant molts anys, il·lumines l’obra magna i d’alt valor produïda per ell.
Han hagut de passar anys perquè un altre colomí, Guillem Carreras i Albareda, mogut per l’amor al seu poble i al seu passat ha realitzat un treball extraordinari de transcripció i edició de la crònica, i de documentació relacionada amb l’obra, que ara tots podem gaudir en una edició a cura del Centre d’Història Contemporània de Catalunya.
Una línia temporal uneix dos colomins separats per més de tres-cents anys. Dos colomins que passaran a la posteritat per dos fets ingents. Dos colomins que estimen casa seva. Un llibre, un poble, dos noms i dos colomins.