Des que va començar tot, no parem de remenar les butxaques per si hi trobem prou responsabilitat, dignitat i solidaritat. Encara que pugui semblar que els dilemes morals de sempre són per fer bonic als llibres, als moments com ara, quan la vida ens passeja pel cantó d'un abisme, apareixen amb més rellevància. La buidor sempre fa por, traient tot el millor i pitjor a fora. Però la por ho posa difícil per no caure-hi. Ara que el món sencer està posat a prova, podem dedicar-nos a envejar els països que ho van saber fer millor. O ser més constructius, analitzant l'èxit dels altres i el desastre propi, traient-ne conclusions. I tot, el que passa i el que passarà, només depèn de la nostra actitud. No és cap novetat. Tot i estar-ne al corrent, molts ens preguntem si en sortirem traumatitzats. Ens preocupem, abans que tot s'hagi acabat, de si els nostres records no seran massa foscos, com si no depenguessin de les accions d'ara. I sobretot, ens amoïna l’estat emocional dels nostres fills i quina petjada els deixarà en la memòria.
No crec que els nens, envoltats dels pares que els cuiden més que mai, muntanyes de joguines, llibres i altres formes de distreure's i ben comunicats, tinguin grans preocupacions. Si estan bé, a resguard de vivències traumàtiques, quins records en tindran? De colors de l'arc de Sant Martí, aquell que penja de les seves finestres; en tot cas, això espero. Estar tancats no és cap festa per ells tampoc, però d'incomoditat a trauma hi ha un tros i crec que ho porten fins i tot millor que els adults. Els nens no neixen amb la tragèdia integrada dins i no tenen relacions amb el món ja fetes, les construeixen a través dels grans. Són com una aquarel·la transparent i lleugera, que enfosqueix només si els adults hi posen el seu neguit i desconfiança, o al contrari —si noten seguretat en els braços que els aguanten, creixen sabent que les coses difícils se superen. I també per això recorden les coses diferentment.
Ho sé, perquè de records infantils en temps foscos, en tinc. Encara de petita, em va tocar viure episodis durs, sense que jo en tingués cap mèrit ni culpa. I a través d'aquesta distància d'anys i quilòmetres, tot allò m'apareix amb més perspectiva, ressonant alhora amb les vivències d'ara. Recordo el Xornòbil, la independència d'Ucraïna i l'abismal crisi econòmica que va venir després.
Vaig néixer a Ucraïna quan encara era una república soviètica, però la meva infantesa em va quedar com una època feliç —estava envoltada de la gent que m'estimava i no em faltava res. Quan no saps com pot ser de diferent el món darrere la cortina de ferro, no et pots realment imaginar el que et falta i el que no, i penses que la vida és això. Però a mesura que creixes, vas descobrint tota la crueltat i roïnesa de l'engany de la felicitat postissa dins el teu confinament a l'URSS. A poc a poc les tendres flors de la infantesa es converteixen en pedres que portes les butxaques plenes de la memòria ja de més gran. I de vegades no saps què fer-ne. I llavors t'adones que la infantesa et salva amb les seves aquarel·les transparents.
Ara els carrers buits a fora i el neguit a dins —ja no tant per estar tancats, sinó pel què ens espera darrere la cantonada— em fan pensar molt en la tragèdia de Xornòbil, una de les més greus del final del segle XX. Fa una eternitat, el dia 26 d'abril, negre com la nit —ho sé ara, però llavors era un dia com un altre— el reactor de la central nuclear va saltar enlaire a cent quilòmetres de casa nostra, i no vam fer les maletes. Les vam agafar setmanes més tard, perquè no en sabíem res. Per mi tot va començar un dia de xafogor, quan els pares van tornar a casa molt estranys, seriosos i no paraven de trucar al telèfon. Van tancar les finestres dient que a partir d'ara vés a saber què passaria. A l'aire alhora amb el mal invisible surava l'angoixa. Els nens, no enteníem res, però absorbíem el neguit dels pares. El moment més tens que recordo era aquell —saber que passava alguna cosa molt greu sense saber el què.
Uns dies no sortíem al carrer, i el meu Kyiv semblava un desert com els carrers d'ara fa poc. Era una ciutat sense nens, una imatge totalment surrealista que no encaixava gens amb l'habitual foto propagandística de la prosperitat soviètica. Els carrers es rentaven amb aigua —es creia que així la pols no aixecava tant les partícules radioactives. Però tot això, ja després d'haver descobert la veritat a mitges, de boca en boca, que oficialment s'explicava com a "accident controlat sense importància". Era tot un xoc, magnificat per la mentida del segle —que van viure els meus pares, i jo no, protegida per la cortina de la infantesa. Van aprendre la mala notícia d'un amic físic nuclear, que els cridava al telèfon: "marxeu!". Caos i confusió a l'estació de tren, tothom intenta pujar al vagó com si fos l'últim en la seva vida —aquella imatge borrosa tinc encara davant meu. La gent salvava els nens, un mar de nens. Impossible comprar bitllets. Els meus pares havien de fer hores de cues interminables perquè després marxéssim a l'altra punta d'Ucraïna, com més lluny, millor. Sense acabar el col·legi. I sense pare; ell, va anar a Xornòbil, a la boca de l'infern, a filmar un documental. Protegit amb no res: una bata blanca i gorra de cotó.
En tornar tres mesos més tard, vam anar al col·legi com si res. A la capital no vam trobar-hi grans canvis, tret que havíem de rentar bé els aliments i la gent anava pels llocs amb aparells de mesurar aquella cosa raríssima que els feia sonar per tot arreu, la radiació. I potser per la primera vegada, al col·legi ens parlaven d'allò que havia passat i no pas de victòries del comunisme. No en recordo gaire més, no vaig veure ciutats fantasmes, ni la gent abandonar les cases i els animals, marxant per sempre vés a saber a on. Tot el gruix dramàtic d'aquella època el vaig aprendre més tard dels pares i altra gent, llibres i documentals. Les experiències pròpies es van interposar amb el collage blanc i negre de la memòria col·lectiva, donant una imatge més intensa i completa de tot plegat.
Després va venir la independència, com una tempesta perfecta, arrasant-ho tot. L'eufòria que es respirava a l'aire era gairebé palpable. No ens cansàvem de repetir que ja érem lliures i per primer cop no sonava fals. Teníem un país i un futur davant nostre. I també molts reptes, però quan ets adolescent, els canvis no fan por. La llibertat ens va caure, com un llampec, de les ruïnes de l'URSS. Ruïnes vol dir exactament això —quan de l'economia no en queda res. Quan un dir "no tinc diners" s'ha de prendre literalment com a quinta essència de la teva realitat. El pitjor que recordo és la misèria, quan anaves a comprar i no compraves gairebé res. Tot era buidor. Els prestatges dels gastronoms —els supermercats de llavors— buits i les butxaques buides, dels mateixos texans que portaves dia rere dia. Sopaves arròs sense res més. Pura supervivència. El cop més dur se'l van emportar sobretot els nostres pares, que van haver d'adaptar-s'hi d'una manera brutal. Després de la famosa "estabilitat", totalment artificial i que se’n va anar en orris, per ells, allò era un altre món. Amb la caiguda de l'URSS va caure tot i ho vam haver de fer de nou.
Tots els sectors passaven un tràngol, sobretot el de la cultura. Ho vaig viure de prop en estrenar-me en la meva primera feina com a periodista. Em sentia afortunada de poder conèixer la gent més extraordinària del meu país, però al mateix temps era molt dur d'haver d'explicar la deplorable situació en què es trobava: escriptors que maldaven per publicar llibres, actors treballant gairebé gratis o pintors sense diners per comprar-se pintures. Molts d'ells havien de buscar-se la vida pel seu compte —els gremis estaven en la misèria i poca cosa podien fer-hi. Tot girava al voltant del forat econòmic i a sobre, després de tants anys de repressió de la llengua i cultura ucraïnesa, l'havíem de fer renéixer. Però el més increïble enmig d’aquell daltabaix era veure l'entusiasme i el compromís de la gent, que pensava en la cultura fins i tot amb estómac buit. Deien que si no tenim això, no som res.
Malgrat tot, no recordo aquella època com un forat negre. Anant a la universitat —a peu, perquè pagaves o el metro o el pa— feia plans grandiosos de com després dels estudis em menjaria el món. El que té de bo la joventut és poder negar-se rotundament a creure a la vida quan aquesta et diu que no, tot i que et doni generoses bufetades. I me n'he sortit prou bé. En bona part, perquè els meus pares i la gent que tenia al voltant van ser un exemple d'esforç i de valor, em van saber cuidar en les circumstàncies no gaire alegres. Van saber omplir el buit dels carrers i de les butxaques amb esperances i alguna vegada amb altres coses, de manera que mai no m'he trobat amb la buidor interior, que és la que trobo la més esfereïdora.
La pandèmia ara ens ha obert alguns buits nous i, com és natural, tenim pressa per emplenar-los. Alguns seran difícils; altres, impossibles. Però ja es nota com reviscolen els carrers —en confusió de fases, segons com— amb la cerveseta a la terrasseta com un ritual sagrat marcant el triomf de la vida, on la màscara ja no triomfa tant. Hi passejo i me n'alegro de veure la gent recuperar ànims, preguntant-me alhora quant trigarem a oblidar tots els bons propòsits que ens vam fer solemnement quan va començar tot. I si el mantra tot anirà bé no era més aviat un desig que no pas una intenció, efímer com l'arc de Sant Martí dels cartells, destinat acabar a la brossa. A la finestra també en tinc un que van dibuixar les meves filles, posant-hi tota l'ànima, com si un tros de paper pogués tenir algun efecte. I és que en té, els seus colors alegren el cor. Me'l miro i penso que segurament els pares voldríem que la nostra canalla tingués una vida de colors vius, com aquests. I encara que hi hagués moments foscos, que sàpiguen resistir. Per això haurien de viure en una societat adulta, és l'únic que els fa falta per un futur digne, ja no sé si de gaires colorins. Però no està tan clar amb quin balanç superarem la nostra prova d'avui, si en sortirem més esverats o envalentits, més responsables o infantils. Tot és qüestió d'actitud.