A vegades hem de prendre decisions, i sovint no les trobem fàcils. La faena, la parella, el lloc, la vida: les faenes, les parelles, els llocs, les vides. ¿És més difícil dixar que ser dixada? ¿És més difícil decidir que dixar-se decidir? Igual ni triem: i de fet ens sincronitzem en el temps i l’espai, i en algun moment la sincronia cessa, i al final sols conjuguem i assumim dessincronitzacions; i la decisió és per tant una il·lusió modernista, una més. Com quan volent oblidar, interioritzes, i n’ix l’oposat a l’oblit.
L’oblit, al capdavall, igual no és ni relatiu; sols fal·laç. ¿Oblidem res, en realitat? Potser més aviat enterrem, tant com podem, el que ens interessa oblidar: capes, capes i capes de fato superposat. Substituïm, en el més optimista dels casos: encaixem dos peces que ens semblen iguals o paregudes, esperant que hi romandrà només la més nova. L’equivalència de peces, esclar, és una altra fal·làcia: ¿qui de nosaltres és mai igual, ni químicament, ni intel·lectualment, ni emocional? Imaginem-nos-en les peces.
Transformades, corrent constantment en un espill sense fons que no para de fugir-nos, habitem: i l’habitació és menuda, baixoteta; té poca llum. Val la pena il·luminar-la i que ventili –si convé, foradarem la paret–, que no és ni tant pròpia, al final. Paisatges ben poc únics, alhora quànticament irrepetibles: i en la distància d’esta contradicció (aparent, com totes) naix una mononucleosi de causalitats –sincronies, dessincronies– constituents del que n’hem vingut a dir la vida. El regal d’un espaiet inesperat que, com en les màquines de videojocs en què poses monedes, quan ja el tens per mà, se t’ha acabat el temps.
Han passat moltes coses en els últims anys, i tot és inexplicable –i encara rai que el temps no existix. Narrar no és molt més que la declaració d’intencions d’un consol d’intentar compartir causalitats: narrar i transformar –esculpisques amb uns materials o amb d’altres– són una mateixa aposta. Així com obrir la finestra a les capes d’un paisatge és acomiadar-lo.