Arran de l’accident mortal del 14 de gener a IQOXE hem recuperat de l’arxiu el llibre Comunicació i risc petroquímic a Tarragona.De les definicions a les pràctiques institucionals (edició a cura de Jordi Farré i Josep Fernández Cavia, publicacions URV, volum 5 de la col·lecció Recerca). Fruit de tres anys d’investigació en el marc del projecte El proceso de comunicación de riesgo en Tarragona: análisis de la percepción y recepción social del riesgo petroquímico. Participación pública, comunidad local y comunicación de proximidad, el llibre analitza les responsabilitats institucionals en els processos de comunicació de risc, que són tant un repte per a les polítiques i administracions públiques, com una oportunitat per al sector en general i per a les empreses en particular. Els fets evidencien que la recerca en comunicació continua sent tan ineludible com sempre.
Les dualitats del risc químic
El llibre planteja les dualitats pròpies del risc químic: l’agut (en moments puntuals com ara) i el sord (sempre present tot i que no es manifesti); la (des)centralització de la gestió del risc i de les emergències; les relacions entre la premsa i les organitzacions —administració i empreses; la comunicació d’aquestes amb les comunitats afectades i el públic en general, etc. També recorda que la comunicació és essencial no només per actuar en moments de crisi, sinó també per gestionar la confiança entre la societat civil, la indústria i les administracions públiques. Una confiança que, segons demostrava l’estudi, és molt feble en el nostre territori i molt fàcil de destruir en situacions com la que ens ocupa.
El treball es va publicar el 2007 i reclama, per tant, una revisió; com el Plaseqcat, que en la darrera actualització, de 2019, no va modificar l’apartat 4 (Operativitat) referit a la comunicació: notificació de l’accident, sistema d’avisos, informació a la població durant l’emergència, etc. És doncs necessari adaptar-lo a la realitat actual de la societat de les TIC i als canvis que s’han produït en el territori durant els últims deu anys. Tanmateix, el caràcter constitutiu de la comunicació travessa tots els àmbits del Plaseqcat.
El cas d’IQOXE
Més enllà d’aquesta visió des de la centralitat comunicativa, en el cas d’IQOXE cal fer algunes consideracions des de l’òptica de la comunicació instrumental (operativa). Durant els últims anys s’ha fet un gran esforç per naturalitzar el procediment en cas d’accident a través de simulacres i de proves de sirenes. De fet, aquest sistema acústic predomina en l’imaginari de la població com un element de seguretat que abans no existia, i molta gent ha vinculat la reacció a la crisi amb els senyals acústics de les sirenes. El protocol d’actuació havia aconseguit ser senzill i fàcil de recordar: accident, sirenes, confinament, informar-se a través dels mitjans (pel seu coneixement de les dinàmiques comunicatives del territori i del sector químic, els mitjans locals continuen sent els aliats perfectes per gestionar i transmetre la informació). Efectivament, la insistència en aquest procediment d’actuació va fer que en alguns llocs com el Complex Educatiu de Tarragona es complissin els protocols de forma automàtica. Per tant, l’objectiu que es perseguia es va aconseguir, només, en part.
«Desinformació activa»
L’incompliment del pas que la mateixa Administració s’havia autoimposat, —fer sonar les sirenes—, ha fet augmentar els recels i la desconfiança entre la població. De fet, les errades comunicatives han generat dubtes sobre la resta de procediments establerts en el protocol, que sí van funcionar. Per què? Perquè, en un procés de comunicació de crisi (i de risc), es necessita d’una coherència exquisida, i no valen excepcions o casuístiques diverses que són molt difícils d’explicar. Així, les crítiques de la població sobre el fet que no sonessin les sirenes demostren justament que aquesta té més coneixements sobre com s’ha d’actuar del que moltes vegades vol manifestar en públic. A aquest procés el vam anomenar “desinformació activa”: el fet de no voler demostrar que es té la informació per evitar les responsabilitats i, sobretot, per poder manifestar la desconfiança envers els gestor. Però en aquest cas el procés ha estat l’invers: el coneixement del protocol per part de la població ha servit perquè aquesta tingui elements per criticar una actuació percebuda com a incorrecta.
A més, ens trobem amb un cas de contradicció entre els missatges que va rebre la població. D’una banda no sonaven les sirenes, però de l’altra es demanava el confinament per altres canals. Aquest fet palesa la necessitat d’unificar els missatges i de mantenir la congruència entre tots els emissors. En relació a això també ens trobem amb els reptes que signifiquen la digitalització, les xarxes socials i els smartphones. Necessitem entendre que són un element que s’ha de tenir en compte, que s’ha de fer servir i que permet una comunicació immediata, però també cal partir de la base que són un instrument complementari, que no tothom és a les xarxes socials i que cal estar preparat per conviure amb continguts falsos. En el cas que ens ocupa cal recordar que la comunicació, estructuralment i constitutivament, i les TIC instrumentalment (ús de xarxes socials), han d’integrar-se en els equips humans, no funcionen al marge de les organitzacions. La descoordinació en no haver utilitzat el senyal establert (les sirenes) i haver emès per altres canals (Twitter, megafonia) el missatge de confinament ha contribuït a la confusió i ha erosionat la credibilitat dels implicats en la gestió de la crisi.
Propostes d’actuació
Entre les propostes d’actuació incloses en les conclusions del llibre hi ha “transformar la cultura corporativa tradicional en un nou estil deliberatiu” que promogui “l’aprenentatge mutu” entre els actors implicats (empreses, administracions, comunitat científica i acadèmica, mitjans de comunicació i periodistes, sector turístic, agents socials i comunitats locals).
També es planteja l’elaboració d’un Pla integral de comunicació de risc, similar al Manual de Comunicació del Risc previst pel Plaseqcat, com a full de ruta a seguir. Això obliga a entendre la comunicació, més enllà de la reacció a la crisi, com un element que s’ha de desenvolupar i gestionar en la normalitat, no en l’excepcionalitat. La imprevisibilitat, descoordinació, fragmentació i soroll es combaten amb el caràcter constitutiu de la comunicació de risc nodrida des d’una prevenció proactiva i flexible que cal treballar dia a dia perquè doni els seus fruits. Altrament, la nostra incapacitat per convertir el risc en una oportunitat, i la comunicació en quelcom substantiu, persistiran com a assignatures pendents per al conjunt del territori.
La resposta comunicativa desordenada i reactiva davant d’una emergència en forma d’explosió evidencia que la inversió en els processos de comunicació de risc —que demanen investigació en prevenció, coneixement sobre el terreny i adaptació flexible a les transformacions socials, culturals i comunicatives— és la millor resposta. Els protocols i els simulacres són una condició necessària però en cap cas suficient si no es refresquen i renoven periòdicament. Per tal d’integrar la cultura del risc d’una manera enriquidora en la gestió de crisis i emergències calen temps, recursos, actuacions comunicatives regulars i innovació constant.
Aquestes bones pràctiques són conegudes i estan ben identificades, i cal implementar-les efectivament més enllà dels discursos. Allò que s’ha de fer és posar-les en marxa de forma integral i això exigeix convertir la comunicació de risc en una inversió quotidiana: institucional i empresarial, ciutadana i mediàtica. Calen més fets que paraules.
Jordi Prades i Jan Gonzalo són membres del Grup de Recerca en Comunicació Asterisc de la Universitat Rovira i Virgili
