El passat 14 de març la nostra convivència va ser víctima d’un terratrèmol disfressat de pandèmia que ha sacsejat de forma terrible el nostre món interior i el concepte d’entendre les relacions socials i de convivència. Fa més de dos mesos que ens vam veure obligats a confinar-nos a casa sense poder sortir amb llibertat.
Des d’aquell moment hem tingut molts interrogants encara sense resposta, un d’ells és si el nostre concepte de civisme i convivència serà el mateix quan tot això passi i la nova normalitat s’imposi. La resposta ara mateix és difícil; però sí que tenim clar que la manera de relacionar-nos i conviure amb els que tenim al costat, amb els amics, la família, els veïns inexorablement han sofert una metamorfosi cap a un nou aprenentatge en la convivència d’un municipi i/o una ciutat.
En una societat com la nostra, on concentrem la major part del nostre dia en treballar i relacionar-nos fora de casa, lluny del nostre entorn més íntim com és la nostra llar i aquells qui comparteixen espais comuns amb nosaltres, la COVID-19 ens ha fet descobrir espais nous i diferents, per molts segurament desconeguts: la convivència veïnal i el civisme.
Hem descobert que aquell veí al que només saludàvem a la porta de l’ascensor amb una “hola” i “ adéu” s’emocionava a les vuit del vespre quan sortia al balcó per fer un merescut reconeixement a tots els nostres sanitaris. Com la Maria, la Cori, en Pere i en Josep animaven a la resta d’espectadors amb la reproducció diària del “Resistiré” tan de moda en aquests dies. Com la Pepita s’emocionava perquè aquells veïns que no coneixia de res, de cop i volta, li cantaven desitjant-li un bon aniversari, o com en Ramon i la Marta cada dia deixaven la compra a la porta de casa dels seus veïns octogenaris, en Paco i la Júlia.
I tot això, sense demanar res a canvi, amb sentiments aflorats i amb un sentit de la convivència mútua i el civisme envers aquells tot i que a tocar de nosaltres sempre han estat a la primeria del confinament eren uns desconeguts. Ara en plena fase de desconfinament formen part de la nostra vida.
Maries, Coris, Peres, Pepitus, Ramon i Martas han estat presents en tots els municipis i com no també a la nostra ciutat.
Reus ha estat un clar exemple d’un canvi en el paradigma de la convivència i civisme entre tots nosaltres a l’hora d’entendre la importància de posar en una determinada hora la música, o els aplaudiments. La necessitat de saber que els nostres veïns, aquells qui ara els teníem més a prop estaven bé.
Reus, al marge de casuístiques concretes i situacions puntuals, ha demostrat amb excel·lència un comportament veïnal i cívic durant aquest confinament. I és un fet que s’ha de posar en valor.
Actualment estem immersos en una desescalada, amb el desig d’anar passant de fases. I això ens demostra que hem fet els deures a nivell de prevenció de la salut. I aquesta circumstància no ens ha de fer oblidar el que fins ara hem demostrat com a reusencs i reusenques: que ens importa la nostra ciutat i que entre tots hem posat un granet de nostre esforç per adaptar-nos a la nova manera de relacionar-nos.
Si els reusencs i reusenques haguessin que ser avaluats pel seu nivell de convivència i civisme durant aquest terratrèmol que ens ha sacsejat que es diu COVID-19, sens dubte la seva qualificació seria d’assoliment notable.
Dolors del Mar Vázquez Pérez és regidora de Seguretat Ciutadana, Convivència i Civisme de l’Ajuntament de Reus
