Les últimes hores de la crisi sanitària han estat marcades pel temor que els rebrots de Covid-19 assoleixin el que es coneix com a fase comunitària. És a dir, l'estat en què ens trobàvem l'abril passat i que provocar el confinament, de conseqüències econòmiques catastròfiques. La cronologia de les últimes setmanes explica que hi ha hagut dos focus principals a Catalunya: Lleida i l'àrea metropolitana de Barcelona. Tenir localitzats els punts de risc, però, no ha actuat de tallafocs davant de la resta d'Europa.
La por a la segona onada —que molts epidemiòlegs veuen com a inevitable aquest agost— té els dirigents amb el cor en un puny, i ara es comencen a veure les costures d'un desconfinament fet amb presses i sota pressió. La Fase 3, que a Barcelona va durar només una setmana, ens apareix ara com una gran irresponsabilitat de repercussions imprevisibles. FIns i tot el President de la Generalitat va haver de sortir ahir amb una mena d'ultimàtum de deu dies que no fa més que assenyalar la incompetència dels plans de contenció traçats, la manca de poder efectiu i destapar com les ganes de salvar la temporada turística a correcuita pot haver estat contraproduent.
Els governs dels principals països que ens envien turistes cada estiu no han tingut miraments. Alemanya, França i el Regne Unit —entre altres menors en aspecte quantitatiu però no qualitatiu com Bèlgica i els Països Baixos— han aconsellat els seus ciutadans no acostar-se a Catalunya o a l'Aragó. Implementant, a més a més, mesures dissuasòries com la quarantena per tornar a entrar als seus orígens. Ni tan sols Pedro Sánchez se n'ha sortit d'excloure les Illes Balears o les Illes Canàries de la restricció general cap a Espanya que han imposat els britànics.
En el cas de França, encara ressonen les recomanacions del nou primer ministre, el nord-català Jean Castex, que va comminar els ciutadans de la República a no travessar la frontera. Que el govern francès no hagi fet distincions entre territoris catalans ha provocat perplexitat en els agents turístics. Sense anar més lluny, ahir, la Federació d'Empresaris d'Hostaleria i Turisme de Tarragona (FEHT) posava el crit al cel per la 'tranquil·litat' amb què s'havien fet aquestes recomanacions. Vist fredament, però, és completament comprensible, donada la mobilitat nacional i l'articulació administrativa, que Castex es referís a tot Catalunya i no la sectoritzés.
S'entén la preocupació tarragonina. El turisme representa pel cap baix el 25% del nostre PIB i, abans de l'amenaça de la nova onada i els pronunciaments europeus ja es donava la temporada per perduda. Aquesta nova situació ens pot portar directament al desastre i al tancament d'empreses, que ja havien posat les esperances de recuperació per a 2021. Més encara quan l'afectació de la Covid-19 a la Costa Daurada i la regió tarragonina en general continua sent limitada.
No se sap ben bé per què —potser és una qüestió geogràfica, climàtica, de densitat de població o de sort— el coronavirus no s'ha acarnissat amb Tarragona. Les xifres eren assumibles l'abril passat durant la primera onada i ho continuen sent ara. Tarragona és la regió sanitària menys col·lapsada i les mesures aplicades han donat fruits. Sembla una mica estrany donat el gran trànsit de persones que hem experimentat, però és així.
Ara bé, tal com ja denunciàvem a la primavera, tot i aquesta situació benevolent i inesperada, hem patit i patirem les seqüeles econòmiques tant o més que ningú. I això desperta un sentiment de greuge legítim. No té massa sentit acusar els governs europeus d'insolidaritat i de no fer distincions territorials. Al cap i a la fi vetllen per la salut dels seus ciutadans. No dóna una imatge gaire seriosa del nostre sector i de la seva manera de comunicar. Potser seria més pertinent mirar portes endins i veure què hem fet els últims anys per crear una marca autònoma i diferenciada, que ara pugui servir a la indústria turística per vendre la imatge de destí segur i de qualitat que tan bé ens aniria —i que a més es ben real.
No hem fet gaire cosa al respecte. Tarragona només és percebuda com un satèl·lit de Barcelona o —en menys casos— d'Espanya i, en les circumstàncies actuals, podem veure descarnadament quin és el cost de no tenir autonomia ni control sobre el territori ni sobre el missatge que se'n vol transmetre. Des del seu naixement, TarragonaDigital sempre ha volgut servir a la idea de la necessitat d'aquesta autonomia, ja sigui des del punt de vista social, cultural i polític. La regió té prou força per parlar per sí mateixa, i només cal convèncer els seus habitants. Sovint, aquesta idea s'ha vist com una quimera i, fins i tot, s'ha ridiculitzat. Ara, quan ens posen a tots al mateix sac i veiem amenaçada la nostra prosperitat, és quan ens adonem que, tristament, no hem fet els deures.