Com l'anunci del torró, aquell que deia que torna a casa per Nadal, el canvi d'hora, l'entrada de la tardor, i les primeres llums de Nadal penjades als nostres carrers, han portat l'altra gran cita anual en els darrers temps a l'Estat: les eleccions generals al Congrés dels Diputats. Aquest dilluns, 4 de novembre, l'Acadèmia de la Televisió ha organitzat l'únic debat que ha comptat amb els cinc principals partits representats a la carrera de San Jerónimo.
[predef]catalunya-diari-81[/predef]
Una primera conclusió del debat és que a Pedro Sánchez, president en funció del govern espanyol i candidat del PSOE, se li està posant cara d'Artur Mas. Per precisar, no del Mas que volia governar «amb els millors» i «amb il·lusió», sinó de l'Artur Mas que va convocar eleccions l'any 2012 per arribar a Ítaca mitjançant una majoria absoluta que li prometia el Centre d'Estudis d'Opinió i que va quedar en mans de la CUP i el mambo de les anticapitalistes.
La jugada de Sánchez de tornar a les urnes per reforçar la seva posició i acabar el procés de domesticació de PODEMOS fa pinta de sortir-li malament i això és perquè té com a rival un tripartit de dretes (PP, CIUTADANS i VOX) que es troba en millor forma que el passat mes d'abril, en l'anterior crida a les urnes.
Aquest tripartit, a més a més, té molt clar quins són els seus rols: PP, i Casado, aposten per una certa imatge de moderació; Albert Rivera es mou entre el liberalisme i la seva eterna voluntat de ser notícia a les xarxes socials, carn de 'meme', vaja; i Santiago Abascal que, tot i certs nervis, presenta un discurs clar i transparent que, agradarà o no, és molt fàcil d'entendre i pot donar trempera a la dreta més amant del 'heavy metal'. La dreta més pròxima al populisme: antiimmigració; antieuropeisme i profundament nacionalista. Nacionalista espanyol, això sí!
Catalunya, present en tots els blocs del debat
El debat l'han conduït els periodistes Vicente Vallés i Ana Blanco. La trobada estava estructurada en quatre blocs: cohesió d'Espanya; Política Social i Igualtat; Qualitat Democràtica i Política Internacional. El format, molt marcat per les peticions dels assessors que condueixen les sales de màquines dels partits, ha sigut avorrit i encotillat. La rigidesa de l'estructura no ha permès grans moments televisius com quan Donald Trump es passejava, com un falcó, darrere Hillary Clinton en un debat presidencial a les anteriors eleccions als Estats Units.
Catalunya ha estat present en tots els blocs del debat. Es parlava de sanitat i la resposta del tripartit de dretes era Catalunya. Es parlava de política internacional, i sortia Quim Torra pel mig. Es parlava de cohesió de l'Estat, i la resposta era Catalunya però, quan l'avorriment començava a fer-se present, nou minuts després de l'inici del debat, si fa no fa, Albert Rivera, líder de CIUTADANS i a qui totes les enquestes auguren una batacada electoral gloriosa, ha tret la seva parada màgica i ha donat un moment 'meme' que Twitter no ha desaprofitat.
La llamborda de Barcelona amb la qual Rivera ha volgut recordar els greus aldarulls de la setmana de la sentència del procés ha sigut un dels millors moments del debat.
Quién preferís de presidente?
LIKE: Albert Rivera
RT: Este inanimado trozo de adoquín#debatea5RTVE#DebateElectoralpic.twitter.com/e97MfmW2M1— Luismÿ (@GwynbIeidd_) November 4, 2019
Amb Catalunya present en tot el debat, i Pedro Sánchez que no sap debatre sense llegir els papers que porta escrits, els socialistes tenen motius per estar preocupats. Sánchez ha passat de dir que PODEMOS és un soci preferent, un soci que parla d'un Estat plurinacional, a proposar, per fer front a la qüestió catalana, una assignatura de «valors constitucionals», en la línia de «la españolización de los alumnos catalanes» del ministre Wert; recuperar el delicte de referèndum il·legal i entrar a TV3 amb una modificació que obligui a fer que els consells d'administració de les televisions autonòmiques siguin aprovats per dos terços dels parlaments autonòmics.
«El món existia abans de vostè, senyor Sánchez»
Serà o bé la barba o bé els pèssims resultats electorals del passat mes d'abril però Pablo Casado (PP) ha moderat el seu discurs i ha sigut capaç de plantar cara a un candidat socialista a qui se li veuen les costures.
Era evident que l'exhumació del dictador Francisco Franco estaria present en el debat però l'ús, i abús, d'aquesta ha comportat una de les millors rèpliques del debat: «senyor Sánchez, vostè diu que ha sigut un gran moment per la nostra democràcia, una gran fita, però escolti, que no se n'adona com deixa malament als seus antecessors, com Felipe González? El món existia abans de vostè, senyor Sánchez».
A l'hora de presentar propostes ha resultat impossible destacar-ne alguna perquè el format s'assemblava, moltes vegades, a un concurs de monòlegs amb cadascun dels participants disposats a parlar, exclusivament, del seu llibre. Un llibre conegut, per les constants convocatòries electorals, i sense moltes novetats. A tall d'exemple, el PP vol abaixar impostos, a VOX no li agraden les autonomies i PODEMOS vol apujar impostos. Sense novetats al front d'Espanya.
Casado ha reeixit construint el marc mental que uneix a Pedro Sánchez amb José Luís Rodríguez Zapatero i no està clar, per les seves ziga-zagues permanents, que Sánchez hagi pogut col·locar el titular de «o govern, votant al PSOE, o bloqueig, votant a tots els altres candidats».
Aquesta rigidesa del format ha permès destacar al candidat de PODEMOS, Pablo Iglesias, sempre disposat a trencar la faixa autoimposada pels assessors polítics. Pedro Sánchez ha donat legitimitat al rumor de fons que la dreta està creixent oblidant-se de la displicència amb la qual va tractar a Casado el passat mes d'abril i, fins i tot, copiant la fórmula de Santiago Abascal, assegurant que «PP i Ciutadans queden com una dreta covarda, davant d'una ultradreta agressiva».
