Per una nit, Cambrils es va convertir en una gegantina caixa de guitarra. Tots dins, entre parets fantàstiques de cedre, vern o cirerer. Mirant amunt, a través de la boca, un cel ple d’estrelles tallat per sis cordes progressives i la vibració de la música, la brisa envoltant del so.
‘Doña Soledad’, del mestre uruguaià Zitarrosa, sonava pels altaveus, i el ritme del ‘candombe’ augurava una velada alegre i plena, que es deixaria escoltar, atenta, com només saben fer-ho els cantautors.
En un instant, l’aire va deixar entreveure un alarit col·lectiu ple d’energia, com un ritual íntim dels músics, abans de l’explosió, de la veritable catarsi. Un ‘loop’ sonor, com un mantra pacient, destapava a poc a poc un vi excel·lent, sensible i proper, que calia assaborir en bona companyia.
Moviment, i tot comença
I va aparèixer ell, Jorge Drexler, acompanyat per la seva banda, entre un aplaudiment tímid, circumstancial i respectuós, que més tard esdevindria en una veritable festa bella i sense complexos.
‘Movimiento’ estrenava la ‘playlist’, igual que estrena l’últim disc del músic uruguaià —‘Salvavidas de hielo’, 2017—, com un petit manifest contra els prejudicis racials, de pertinença i procedència; una oda a l’antropologia, les migracions ancestrals i la condició més humana.
«Yo no soy de aquí, pero tú tampoco», exclamava la banda, abans de retrocedir gairebé vint desembres discogràfics cap a aquell ‘Frontera’ —de 1999—, amb la cançó ‘Río abajo’. «La vida es un tobogán», deia ja llavors, com si el mateix cantautor pogués albirar amb certesa què li depararia el futur.
Feliç sota l'aire lliure de Cambrils
Content i agraït, sota el cel d’estiu i la nit del FIM Cambrils, el poeta convidava al ball i a l’abandó de la pena. «Portem vuitanta-set concerts i els que hem fet a l’aire lliure els podria comptar amb els dits de la mà», expressava satisfet; per l’espai, pel lloc i per l’instant, amb la il·lusió del que viu una trobada especial.
De Cambrils a Mèxic. A les mans del baixista, Martín Leiton, un nou instrument treia el cap sobre l’escenari: la ‘leona’ de Veracruz. Greu, forta, implacable, quatre cordes al servei de la base i la cançó. «Escolteu com rugeix» deia Drexler, abans d’endinsar-se en la màgia de la creació, d’abandonar-se al capritx de les muses.
‘Abracadabras’ va sonar accelerada i contundent, diferent de la deliciosa versió del disc —amb la veu de la gran Julieta Venegas— i explotant les possibilitats d’un quintet clàssic i rocker. La bateria, incorporada a la gira i al concepte guitarrístic del nou àlbum, empenyia la banda de la mà d’un bilbaí, Borja Barrueta, tot ell ple de ‘groove’, plasticitat i delicadesa.
Drexler il·lustrat
Sense marxar de terres mexicanes, una silueta es dibuixava dalt de l'escenari. Com si es tractés d'un tècnic pendent de la mescla, del retorn sonor dels monitors, atent, entre 'faders' virtuals i una 'tablet' a la mà. Res més allunyat de la realitat. L'artista mexicà —establert a Barcelona— Pedro Strukelj feia de les seves amb un quadern; un dibuix musical, un retrat plàstic del moment, sobre el paper. La seva característica crònica il·lustrada dibuixava Drexler i els seus, entre l'èxtasi i la felicitat de la interpretació més honesta i genuïna.
«Yo no soy de aquí...»
Com una espècie de nacions unides improvisada, la gran guitarra simbòlica que acollia el públic de Cambrils va omplir-se, de sobte, d’exclamacions i expressions d’origen. «Uruguay», «México», «Itàlia», «Catalunya», «Santiago de Compostela», cridava l’audiència davant d’un Drexler sorprès i distès, que vivia amb naturalitat les interpel·lacions i la gràcia d’un moment curiós.
El Cabo Polonio, aquell punt lluminós i apagat del sud va sonar, a través del seu far, a ’12 segundos de oscuridad’ i la comunió amb l’audiència es va fer palesa a l'instant. El concert agafava contundència amb ‘Estalactitas' i la seva tornada —un clàssic infal·lible del pop onomatopeic—, i ‘Universos paralelos’ brillava en una versió d'aires funk, amb el ‘brass’ fonamental sonant a la magnífica guitarra de l’argentí Javier Calequi, entre veus corals d’una melodia esplèndida.
Realment, una nit d'asil
Mon Laferte sempre es troba a faltar, evidentment, però la versió en directe d'‘Asilo’ va arribar íntima i nocturna, de la mà de dues guitarres i una veu, i d’un ‘trompetista’ improvisat entre el públic, a qui el mateix Jorge Drexler va saber agrair de tot cor.
‘Salvavidas de hielo’, símbol d’allò efímer, va donar pas a un petit homenatge —amb Jorge Drexler sol davant de l'audiència— a les víctimes del terror de fa un any, necessari, a través de ‘Polvo de estrellas’ i la seva reivindicació de la vida. «Una vida lo que un Sol vale», cantava a l'uníson amb el públic, un missatge fonamental que molts encara haurien d'entendre.
El moment ‘guitarrístic’, folklòric i ‘milonguer’ arribava. Amb Drexler assegut, agraint a Sabina i els seus consells, sonava aquell ‘Pongamos que hablo de Martínez’ i una espectacular i delicada zamba – pròpia dels veïns del nord argentí – enlluernava poc després a tres guitarres.
«Déjenlas bailar»
«Déjenlas bailar» va exclamar el cantautor, unes paraules màgiques que van desencadenar la festa i van fer aixecar el públic de les cadires i les grades del Festival Internacional de Música de Cambrils. Conscient, sabedor de les normes i del protocol, i donant sinceres gràcies a la seguretat de l’esdeveniment, Jorge Drexler va trencar els esquemes, l’ortodòxia, i la felicitat va abraçar la parròquia de la cançó.
«Hemos disfrutado de vuestro silencio», deia, sincer, abans del seu ‘Silencio’, precisament, tan ple de buits, reflexió i pauses que fan falta. ‘Telefonía’ i ‘Bailar en la cueva’ van continuar el que ja era una gran festa plena de ball, orgànica i sense complexos, i on el mateix Drexler va acabar dansant i suant entre el públic, amb uns passos 'minimal' autèntics i realment entranyables.
Esbufegant pel moviment, recuperant l’aire, l'uruguaià va pujar a l’escenari per acomiadar-se i tornar, de seguida, amb ‘La luna de Rasquí’, un homenatge al gran músic veneçolà Simón Díaz. La catalana Maria Rodés i el percussionista veneçolà Juan Rodríguez Berbín van aparèixer per sorpresa, a cantar i gaudir, de tots i amb tots, d'una música que fluïa com un antídot contra la por i la pena, de la simplicitat que desprèn l'alegria.
Aquí, la pena no ens pot veure
L’esperada i anhelada ‘Todo se transforma’ i ‘Quimera’, amb un Drexler sol en veu i guitarra, flanquejat pels seus amics i companys a ritme de ‘candombe’, van posar punt final a gairebé dues hores i mitja de música i poesia, sensibilitat i sentiments en estat pur.
Si Jorge Drexler ens volia fer perdre la noció del lloc i del temps, lluny dels problemes i de qualsevol mal, ahir, a Cambrils, realment ho va aconseguir. «Este punto se le escapa a la pena, no puede ver-te aquí. Estamos fuera del ojo de la pena, aquí en Cambrils».