No esperàvem trobar tants somriures en una planta pal·liativa. Poc moviment a l'entrada de l'Hospital Sociosanitari Francolí de Tarragona, és gairebé l'hora de dinar d'un dia qualsevol entre setmana. Primer pis i ens acull, dolça, la metgessa Montse Guàrdia, responsable de la unitat de cures pal·liatives del centre. L'envolta part de l'equip de professionals de l'àrea, una plantilla que frega la vintena de persones. Una vintena d'àngels de la guarda que han decidit canviar les ales per bata blanca.
[predef]tarragona-digital-84[/predef]
«L'assistència pal·liativa és aquella atenció i cura adreçada a pacients amb malalties avançades o, en alguns casos, en el tram final de la seva vida», explica la Montse, amb les ulleres al coll. No ho fa amb tristesa, sinó amb una espècie de caliu tendre, en especial, en la mirada. «És una cura adreçada al confort i a evitar el patiment que la situació genera, tant per a pacients com per a les seves famílies», afegeix. «Ni patir físicament, ni patir psíquicament», complementa la Judit, infermera.
L'equip de cures pal·liatives de l'Hospital Sociosanitari Francolí, «persones que cuiden de persones»
Quan escollim l'expressió d'àngels de la guarda és perquè curen, perquè cuiden i perquè vetllen. «És una connexió molt humana, molt sensible, molt emocional», s'afegeix l'Òscar, un dels pocs auxiliars d'infermeria en un dels pocs sectors laborals de majoria femenina. «Creem vincles molt forts amb els pacients i els familiars», apunta la veu tímida de l'Antonia i els seus cabells rinxolats. Parlen sempre de noms propis. «La vocació no és implicar-te com a professional, sinó com a persona», reforça. Noms propis.
«És important també trencar l'estigma de què les cures pal·liatives són un camí sense sortida», matisen. Bona part dels ingressos acaben en altes satisfactòries. Hi ha casos on les necessitats pal·liatives són l'avantsala d'un pronòstic terminal, incurable. Hi ha casos on no ho són. «La sanitat ha avançat en els darrers 20 anys cap a una especialització necessària de l'atenció pal·liativa», valora l'Antònia. «Per sort!», se sent a taula.
El gran objectiu de l'atenció pal·liativa és alleugerir el patiment dels pacients i també dels seus familiars
Els i les professionals de les cures pal·liatives són una abraçada sanitària i personal. Ho saben, però s'espolsen tot elogi per tímid que sigui. «És la nostra feina, és el privilegi de la nostra feina», responen. Els brillen els ulls, i això només passa quan surt de dins. Es fa un breu silenci. «El que és complicat és gestionar totes les emocions que poses a flor de pell durant les hores a l'hospital», adreça l'Antonia a l'Imma, psicòloga i a la seva esquerra, que li retorna la mirada.
El vessament emocional està a l'ordre del dia entre professionals, família i pacient: un triangle recurrent. «Són moments dolorosos on l'estabilitat i el suport emocional, mental, són del tot fonamentals», s'incorpora. Pensa de seguida en les famílies dels ingressats. «El que desgasta no és la malaltia, sinó el patiment que es va arrelant com a conseqüència», conclou. Aquest és el quid de la qüestió. «No patir, l'objectiu és alleugerir aquest patiment!», tanca la doctora Guàrdia.
Teresa Flores: «Vivim en una societat que encara dona l'esquena a la tristesa»
Malgrat la duresa de l'ambient quan la salut falla, l'ambient al passadís no és depriment. No és d'abatiment, de derrota. Gairebé al contrari, és d'una alegria gairebé incongruent, d'aquella alegria que desprèn la gent amb la consciència tranquil·la. «Nosaltres veiem tant la mort que hem après a naturalitzar-la, a perdre-li la por i a entendre que forma part d'un procés inevitable», raona la Teresa Flores, treballadora social sanitària.
Veu suau, discurs ferm. I d'amagar el somriure, ni parlar-ne. «Vivim en una societat que encara dona l'esquena a la tristesa, que no s'atreveix a assumir-la com a part de la vida», subratlla. La planta és una espècie de microclima al mig del desert. La tasca de les bates blanques no és amagar-se de cap tabú, sinó gestionar-los. Prioritat: no patir. Prioritat: fer pinya. Prioritat: abraçar. Asseguren que només és possible en un ambient distès i desdramatitzat. Una espècie d'antídot al dolor.
Montse Guàrdia: «Us hi heu fixat, que només valorem el que tenim quan ens falla la salut?»
Reivindiquen treballar en equip, i reivindiquen treballar en aquest equip. Creuen que una carícia pot curar més que una injecció. I assumeixen el paper que els toca jugar de bona gana. «No ho canviaríem, de debò que ens sentim uns privilegiats de poder acompanyar a famílies que necessiten aquesta companyia», avança la Judit. Els caps comencen a assentir. Cap veu discorda. «T'enriqueix com a sanitària, t'enriqueix com a persona... és un regal», valora l'Antonia en veu baixa.
«Treballar a cures pal·liatives et fa valorar la fragilitat de la vida, valorar el present, valorar-ho tot», afegeix la metgessa Guàrdia. «Us hi heu fixat, que només hi pensem quan ens falla la salut?», es gira cap a les seves companyes. «I recordes que allò que et fa estar de mal humor tot el matí no és realment un problema, sinó una simple ximpleria», completen. Una perspectiva àmplia des de la vocació de cuidar.
Dret a la intimitat i dret a la mort digna: els àngels de la guarda també reivindiquen
No defugen el debat sobre la legalització de l'eutanàsia a l'Estat, sota aquesta premissa de mitigar el patiment. «Quan obrim el debat, en el fons estem parlant d'aquesta demanda de morir bé, d'ajudar a morir bé», s'interessa la Tere. Algunes veus es mostren obertament a favor de la regulació, la resta consideren necessari el debat. Totes reivindiquen el dret a la mort digna. És el pa de cada dia.
Reivindiquen també el dret a la intimitat, i demanen que les habitacions siguin individuals, en lloc de dobles, per tal de dotar tots els pacients d'un espai de llibertat en solitari durant l'ingrés. «També hem de dir que Catalunya és especialment privilegiada en el sistema de cures pal·liatives, un model que tant de bo s'estengui arreu de l'Estat», demana la metgessa. Els àngels de la guarda demanen més àngels de la guarda.
A la taula ens hem reunit set —si comptem al que pren notes—, però . No són sis sanitaris de pal·liatius, són la Montse, l'Òscar, la Tere, l'Antonia, l'Inma i la Judit: persones que cuiden a persones. Aquest és el matís, aquesta és la diferència. I ho fan amb tota la humanitat del món perquè són humans i humanes: al final, tot es redueix a això. A reforçar les relacions interpersonals per enderrocar tòpics i estigmes, per vèncer pors i assumir els girs de la vida, per incòmodes que arribin. Algú hi haurà de vetllar, dugui ales o dugui bata.
