Suposo que no passarà res perquè, per un dia i des de la modesta finestra d’opinió que em correspon, m’allunyi una miqueta del focus sanitari i econòmic (la gran prioritat) per signar un apunt breu sobre altres detalls que corren el risc de caure a l’oblit. I que potser no hi haurien. O no tan ràpid.
Mentre tots estem atents i atentes al nombre de contagis i defuncions diari, n’hi ha que treballen per lliure. Mentre tots estem atents i atentes als ERTO, a la desfeta econòmica i a les famílies vulnerables que s’asfixien (no ho permetem, per Déu!), n’hi ha que tenen l’ull a una altra pantalla.
Llegia l’altre dia amb sorpresa la broma macabra del CIS, que s’ha llençat a preguntar a milers de ciutadans si els faria res que d'això de la informació s’encarregui directament el govern, que per a això està. I la gran majoria respon sí. Aturem-nos aquí un moment.
Per preguntar aquesta dolça meravella, el CIS és tan hàbil d’amagar-se rere aquells qui parasiten i escupen en la nostra professió: aquells que intoxiquen, que menteixen, que enganyen i que vomiten per complaure a l’amo. Tots sabem qui són, bé. Proposo el concepte d’infoxicar, que no és meu. Ahà.
Si m’ho pregunten així de bucòlic, potser jo també hagués dit sí de primeres, és clar. Qui no vol posar la corretja, per fi, a la toxicitat informativa? Però, rere l’excusa de combatre les ‘fake news’, el CIS ha sondejat obertament i als nostres morros l’opció de passar-se pel forro la premsa lliure i assumir amb gust aquesta tasca tan llaminera. Compte.
Perquè no és això, amic lector, no és això. I sense una premsa crítica mai podrem aspirar a una societat lliure ni democràtica. És important. El cas de la pandèmia és un exemple més on les dades oficials són inequívocament insuficients. Sense premsa lliure, el poder no trobarà contrapoders. I serem tots molt més vulnerables del que ja ho som, amb un horitzó on —vinc a recordar-ho— la ultradreta a cavall ja accelera desbocada. Que no hem après res, de protegir les defenses i generar anticossos? De debò no hem après res?
Defensar una premsa lliure és dir avui als vermells que governen que no val tot, dir-ho als blaus que governaven i dir-ho als multicolor que hauran de venir demà. I assumir amb tota humilitat que ni tota la premsa és lliure, ni tota la llibertat vindrà mai de la premsa: recordeu-ho i fiscalitzeu-nos amb la mateixa mirada crítica quan fallem. Però, si us plau, no ens vengueu mai per cap ideologia perquè només us estareu venent també a vosaltres com a ciutadans lliures. I, sincerament, no crec que ens puguem permetre la renúncia.