A Tortosa fa unes setmanes que estem ben enfeinats contenint un rebrot prou important de la Covid-19. El rebrot a Padesa amb més de 200 positius, fa que tot es dispari, que tot s'acceleri, que tot es precipiti. S'anuncien cribratges massius a tots els centres escolars de la ciutat, que implicaran a unes 7.000 persones, i que tindran lloc durant tot el mes d'octubre. Finalment, el Procicat demana no sortir de casa als habitants de Tortosa, Roquetes i Amposta, que es limitin els desplaçaments... i un cop més, es tanquen els parcs infantils. Tot això, durant 15 dies, a comptar a partir d'aquest dimarts 6 d'octubre. En fi, que ja tornem a tenir la #novanormalitat en tota la seua excelsa esplendor.
A veure, per on començo? Potser em faré algunes preguntes, perquè a nivell pràctic i científic evidentment no tinc encara cap mena de resposta ben argumentada. A veure si algú amb una visió molt més clarivident i nítida que la que pugui tenir servidor de vostès m'il·lumina el camí, i li puc explicar a les meues filles que algú amb més criteri científic que son pare ha decidit deixar-les sense lleure i oci a l'aire lliure, però les deixa fer activitats extraescolars en espais tancats; i que ho entenguin, és clar, que són força més llestes i intel·ligents que no pas jo.
Perquè algú m'explica per què les terrasses dels bars i restaurants a la ciutat continuen la seua lenta expansió, com una taca d'oli, per voreres i parcs? Els convido a passejar-se, per exemple, pel Parc Teodor Gonzàlez, i ho vegin vostès mateixos. Però els parcs infantils, altra volta tancats. Perquè algú m'explica per què no s'han ampliat freqüències de transport públic, per evitar que els qui l'agafem cada dia per anar a guanyar-nos les garrofes podem respectar mínimament una certa distància de seguretat amb altres passatgers? I per què m'he de portar de casa el gel hidroalcohòlic per empastifar-me les mans cada matí perquè al trens no n'hi ha?
Però és clar, el problema són els parcs infantils, que directament cal tancar-los. Potser sóc jo, si. Dec ser jo, que no entenc bé les coses i ho miro de forma equivocada. Segur. I que dec ser una mica (o molt) ingenu. Però un cop més penso que aquesta #novanormalitat va sobretot d'economia, de diners, de pastarrufa, de doblers, de calers, i que sobretot, sobretot, cal que la roda no s'aturi; la roda econòmica, és clar. Així que si, bàsicament podem (hem de) sortir de casa per anar a treballar i per a gastar-nos els euros de la nòmina fotent-nos uns quintos a la terrassa del bar de sota de casa o atipant-nos a qualsevol restaurant. I hi podrem anar amb la nostra tropa, que gastarem més... Això si, després res d'anar a fer un tomet o passar una estoneta al parc. Passa cap a casa que ja hem socialitzat prou per avui. En fi. Suposo que la transmissió cal tallar-la per algun lloc, i aquest lloc és sempre el més fàcil i ràpid.
Perquè l'assumpte, més enllà del tancament dels parcs infantils en si mateix, penso que porta unes implicacions i conseqüències molt més profundes i contundents de les que ens pensem. Que si, que d'acord, que les meues filles es poden aguantar 15 dies sense parc si han pogut estar 3 mesos i mig tancades a casa, i no els passarà res. Que si. I que ja buscarem com entretindre-les i tinguin moments de lleure i oci. Però en el fons penso que no es tracta d'això. I ho sabem. Es tracta de què sempre executem les mesures més dràstiques amb els qui menys es poden queixar. Així no els protegim en absolut: no és en cap cas protecció, sinó que senzillament estem evitant els contagis de més adults sovint irresponsables.
Hem acabat sent una societat que es pot permetre el luxe de tenir els nostres infants sense escola i educació durant mig any (i sense cap mena de pla B) i deixar-los sense parcs i oci i joc compartit i lleure a l'aire lliure (i socialització) quan venen mal dades, sense ni tan sols escoltar-los i sense que puguin opinar sobre allò que els afecta directament, i pensar que això no tindrà cap mena de conseqüència en el futur. El curtplacisme de l'economia ho condiciona tot, fins i tot el futur de tot allò que tenim i som.
El tancament dels parcs infantils no és pas un mal menor. És el símbol de la nostra derrota moral com a societat, com a grup, com a comunitat, suposadament avançada. Mirem només el nostre món des d'una única visió adulta, mentre silenciem els nostres infants, i els imposem i bandegem perillosament les seues opinions i les seues necessitats i emocions. Els infants d'ara, els adults del futur, tractaran els seus fills de la mateixa com nosaltres els estem tractant ara a ells. És a dir, amb prohibicions. I ja ho tindríem.