És veritat que arreu d'Europa i del món occidental —amb les corresponents excepcions— les restriccions de mobilitat i la reducció dels marges de la llibertat que ha provocat la Covid-19 són fets comuns i transversals. Tampoc es pot negar que molts governs han anat a la deriva sense cap rumb clar i a remolc dels esdeveniments. I també és cert que enlloc com a Espanya la ciutadania ha quedat tan desprotegida econòmicament i social.
I dins d'Espanya, la gestió catalana ha estat especialment controvertida, perquè s'hi han barrejat factors que no han fet més que embrutir-la, com ara l'entesa precària entre els dos partits de govern, la fase final del Procés i l'intercanvi dialèctic amb l'Estat o l'habitual pretensió de la Generalitat de fer creure els seus ciutadans que té més poder del que en realitat disposa, el d'una autonomia espanyola.
Aquest còctel de circumstàncies ha donat com a fruit més de mig any de vacil·lacions. A l'expresident Quim Torra, la pandèmia el va agafar amb el pas canviat però, gràcies a una gran dedicació que ningú no li pot negar, cap a l'estiu va saber-se posar al seu lloc i fer quadrar els membres del Govern. Com a mínim pel que fa a la gestió sanitària.
Quedaven enrere episodis lamentables com la seva batalla pel confinament d'Igualada i les autonomies afrontaven la segona onada amb més capacitat de gestió independent. L'actuació de la conselleria d'Alba Vergés a Lleida i la incorporació del doctor Argimon van donar peu a l'optimisme. Potser, ara, amb la gestió de proximitat i 'experiència adquirida dels errors del març podríem sortir-ne millor.
Era un excés d'optimisme. La segona onada ha colpejat amb duresa el país i el Govern, depurat ja de Quim Torra, del PDeCAT i d'altres elements desafectes, en mans de les estructures de partit d'ERC i Junts, naufraga per moments. Hem tingut decisions controvertides com el tancament indiscriminat de l'oci, difícils d'entendre com el toc de queda, dures com la suspensió de la restauració, els centres d'estètica o els gimnasos sense les compensacions adients. Entre una llarga llista de tombs a la sínia que no han fet més que desgastar el Govern i deixar la seva credibilitat molt tocada i la confiança de la ciutadania en ell sota mínims, encara que en algun cas s'hagi pres l'única decisió enraonada.
Els dèficits greus de comunicació, la filtració a manera de sondeig dels plans de desescalada —com va passar ahir mateix— abans de publicar les noves fases de mesures, l'absència d'un pla coherent i contundent d'ajudes —encara que amb raó s'argumenti que la Generalitat no té la clau de la caixa per implementar-lo— o veritables escàndols com 'la loteria dels autònoms', pel qual el conseller El Homrani no ha dimitit, llasten aquest Govern de manera gairebé definitiva, i amb molta dificultat podrà remuntar la seva popularitat. Avui mateix, el gabinet de Pere Aragonès ha escenificat, un altre cop, el seu trencament i falta d'entesa quan els membres d'ERC han exigit a Junts una llealtat que ha desaparegut de la entre les formacions.
Falten menys de tres mesos per a les eleccions, i ara veurem com els partits intenten desviar el focus del debat públic d'aquestes qüestions, per portar-lo als conflictes lingüístics i identitaris que dominen més. Ni tan sols l'anunci d'hipotètiques vacunes, però, podran fer oblidar aquests mesos de poca qualitat política en la gestió de la pitjor crisi imaginable. Si no se'n surten, aquesta desescalada fins al catorze de febrer se'ls farà molt llarga.