He llegit en algun diari, no vull recordar quin, que durant la Fase 1 de desconfinament no puc sortir del meu municipi per caminar o fer esport però sí que ho puc fer per anar a dinar o a fer un cafè a un bar o restaurant de qualsevol poble de la meva regió sanitària. Després de més de setanta dies sense sortir de Tarragona ciutat, i amb la generalitzada confusió sobre les concrecions de les normes de desconfinament per bandera i excusa en cas d’identificació policial, decideixo sortir a fer una volta amb el cotxe. L’engego i, mentre surto a la Rambla President Lluís Companys, constato que el motor refila prou bé, no sembla acusar els més de dos mesos que ha estat al pàrquing com un ós en hibernació. Baixo fins a la plaça Imperial Tàrraco i encaro la rotonda mentre penso a quin lloc podria anar. Acostumat a un món que es limitava al meu pis i als seus dos o tres carrers adjacents, ara la regió sanitària em sembla un univers infinit i no acabo de decidir-me. Faig tota la volta a la rotonda i també una segona volta, i no és fins a la tercera que, mig marejat, el meu subconscient em diu, no sé per què, que aniré a la Secuita.
Surto de la ciutat per la N-240, a la dreta hi ha les formacions calcàries properes al Pont del Diable i a l’esquerra, entre el polígon Riu Clar i la carretera per on condueixo, hi ha alguns horts i el riu Francolí amb la llera verda i ufanosa. Segueixo amunt, creuo el barri de Sant Salvador, els seus edificis grisos primer i de color salmó després. Més endavant la Petroquímica, postmoderna i fantasmal però familiar alhora, va apareixent i desapareixent darrere canyissars, edificis i talussos del voral de la carretera. Passo per sota d’una doble línia elèctrica de grans torres metàl·liques i després per sota el pont de la via de l’AVE i pel costat d’una planta de desballestament de cotxes o de recollida de ferralla, no ho sé, només sé que veig una enorme muntanya de ferro. Uns quants magatzems, edificacions semi derruïdes i vandalitzades i un parell de rotondes després, finalment agafo la sortida a la dreta que em porta fins a la Secuita.
Són quarts de cinc de la tarda i al poble està gairebé tot tancat però tinc la sort de trobar un bar amb quatre taules i les seves respectives cadires de plàstic mig cremades i descolorides pel sol desplegades per damunt de la vorera. No és un lloc especialment agradable però l’emoció de ser tan i tan lluny de casa, donats els paràmetres actuals, em fa oblidar els meus escrúpols estètics i m’assec en una taula mentre dic bona tarda als dos únics clients que em responen gairebé a l’uníson amb un “bona tarda” més eixut que l’espart. Demano un cafè al cambrer. Un dels clients llegeix el diari i l’altre mira fixament a terra. Ho fa durant una bona estona. Després mira el seu cigaló, la beguda, s’entén, fa un glop i torna a mirar al terra. El cambrer, després de portar-me el cafè, recolza l’esquena a la façana del bar i es queda absort mirant el mòbil. El silenci és absolut, és com una extensió de l’entotsolament del que venim, com una confirmació del silenci, postmodern i molt llarg, cap al que anem. Tanta quietud m’incomoda i em neguitejo. M’acabo el cafè amb un parell de glops, m’estic cinc minuts assegut perquè no sigui dit i després m’aixeco, pago i marxo. No fa ni mitja hora que he sortit de casa i no vull tornar-hi tan aviat. Agafo el cotxe i vaig cap a Vistabella, que està aquí al costat. Com que he vingut fins a la Secuita a fer una cosa completament legal (o això deia aquell diari) com és fer un cafè al bar, dedueixo, a sac, que també puc fer una passejada pel municipi on sóc i com que Vistabella forma part del municipi de La Secuita doncs puc anar a fer una passejada d’una hora pels afores de Vistabella. No sé, és la meva interpretació.
Quin poble tan bonic és Vistabella. Hi destaca l’església del Sagrat Cor, obra del gran Josep Maria Jujol. És un edifici modernista fet a la mida del poble, o sigui, més humil que la majoria dels edificis modernistes. L’edifici, d’una única nau té un campanar que s’aixeca original, simpàtic i airejat. Vaig fins a la Plaça del Poble i des d’aquí agafo un camí que s’allunya del nucli urbà. M’és difícil d’explicar el plaer immens que sento de posar els peus sobre el camí de terra i pedra i fang després de tants dies de reclusió. Tinc la sensació que podria inspirar tot l’oxígen del món. El cel és net i l’aire humit i aromàtic. Milers d’insectes voleien pol·linitzant, alimentant-se i reproduint-se en una orgia sodomagomòrrica de campionat. Papallones, vespes, abelles, coleòpters de tot tipus i manera, mosquits i mosques i moixons, tot belluga i juga i va amunt i avall i jo ja no sé si és que totes aquestes bestioles voleien davant els meus ulls o si el que veig són pampallugues que, de tanta emoció i abundor, m’ofusquen la vista. Un llarg marge de pedra seca a la dreta i un camp de blat a l’esquerra em dirigeixen fins al camí dels Garidells. Aquí oliveres, garrofers, vinya, ametllers i avellaners m’acompanyen a banda i banda en un perfecte paisatge de ruralitat mediterrània. L’aire, suau i fresc, bufa alegre entre les branques. Els verds són fluorescents i les pedres blanques dels marges reflecteixen la llum del sol i m’enlluernen. Camino a poc a poc mirant d’absorbir tot el que veig, els turons més enllà dels camps i les herbes i els matolls a tocar.
M’aturo un moment i darrere meu veig, com una miniatura, el poble i el campanar. Avanço de nou i passo per sota l’ombra d’un lledoner, segueixo avançant i uns metres més enllà quedo encofurnat sota un garrofer que, des del tros que queda una mica alçat a la meva dreta, sobre el marge de pedra seca, cobreix el camí amb les seves branques enormes i acollidores. Grosses garrofes verdes pengen de les rames. A mesura que camino també trobo ametlles closes en la closca vellutada, avellanes blanques encara, acabades de brostar, i les olives que són només minúsculs granets grocs. Segueixo el camí una bona estona enmig de tot això en trànsit, tot això que ve poc a poc però vigorosament. Més endavant a la dreta, en una clotada, hi ha un mas i dos cavalls pasturant. Aquí comença una costa curta però força empinada. Tiro amunt envoltat de suaus turons amb conreus, de garrofers sobretot, i pinedes que tanquen aquest tros de terra de pura ruralitat. Aquí tot és recollit i afable, carinyós i íntim com una padrina. Com una padrina bona, és clar. Arribo dalt de tot. El camí segueix de baixada però jo no avanço més. Aquí hi ha el límit d’aquest terròs de perfecta harmonia, un escatxic de paisatge a tres quilòmetres en línia recta de la petroquímica i que, enclotat i solitari, sembla tan lluny de tot.
Ara, des d’aquí a dalt, contemplo un bon tros del Camp de Tarragona, ample i obert. S’estén masegat, quasi sodomitzat diria, fins als contraforts de les muntanyes de Prades, que s’alcen com un mur de contenció. Entre una lleu boirina, bocins de verds de diferents tonalitats brillen entre indústries i carreteres i pobles i ciutats i urbanitzacions que bateguen a mig gas. Quina estrinxolada. Giro cua i desfaig el camí pel paisatge antic mentre al meu voltant l’efervescència primaveral ho fa bategar tot recònditament però a destall.