Ara corre la dada que el 10% de la població ja s’hauria infectat. A mi aquest número em preocupa. A Catalunya han mort, des del començament de la crisi, 10.508 persones per malaltia COVID-19 (comptant els casos confirmats i els casos sospitosos). Això vol dir que en la nostra població, d’aproximadament 7,5 milions, si suposem un 10% d’infectats (750.000), rondaríem sobre l'1,4% de mortalitat directa pel virus.
Però aquest 10% d’on surt? D’estudis serològics que s’han fet aquí i a altres països. Sí, però amb quin test? De quina casa comercial? Avui en dia encara s’està provant als laboratoris de microbiologia la fiabilitat d’aquests testos. Pots vendre un test d’aquests havent-ne demostrat la capacitat de detectar un veritable infectat i de descartar un veritable no-infectat en unes 50-100 persones. Imaginem que funcionen al 100%: de les 100 persones testades n’endevina tots els infectats i descarta tots els no-infectats. Es comença a vendre. Com a xurros. Però què passa quan comences a fer-lo servir en 200, 20.000, 2 milions de persones? Potser no funcionaran tan bé, fallaran una mica detectant els infectats, els no-infectats, i ja tenim el cristo muntat.
Penseu que per fer testos d’aquests ben fets es pot tardar tres anys tranquil·lament. I ara en tenim més de cent fets en tres mesos... paciència i anar provant. A banda dels testos que detecten menys casos positius dels que hi ha, a més a més tenim l’assumpte que no s’ha fet RT-PCR a tots els casos sospitosos... i que a falta de testos, als CAPs i als CUAPs s’ha fet diagnòstic simptomàtic a manta.
Parlem doncs amb els metges de família, que han suportat (i suporten) un pes molt gran: quants casos hauran diagnosticat per presència de símptomes? De quin número estaríem parlant? Jo penso que és probable que el tant per cent de gent que ha passat la malaltia sigui molt superior. I d’aquí la inquietud. Si realment és més gran, i m’ho invento, posem el doble: un 20%, la part bona és que la mortalitat seria menor del que estem calculant. Ah, però, que lluny estaríem d’una cobertura poblacional del 75-80% d'infecció passada, que és el que necessitaríem realment per tenir immunitat de grup. Posem-nos a l’altra banda: si realment és un 10% (o un 20%, siguem generosos) llavors tenim un problema gegant també: amb molt poca taxa d’infecció poblacional hem tingut un col·lapse monumental. Que s’ha respost a nivell assistencial impecablement? Sí. Però a quin cost? Imagineu els hospitals i professionals reconvertits, la gent tancada a casa, etc.
I ara anem a la mare dels ous. En qualsevol malaltia infecciosa sabem que si tens un malalt, cal aïllar-lo, buscar els contactes, mirar si s’han infectat i aïllar-los també, per poder contenir el focus d’infecció. Això idealment s’ha de fer testant els casos i els contactes, el que ja hem vist que no s’ha pogut fer. Arreu s’ha fet malament, però aquí tela. Hem anat tard i ens hem quedat curts. És cert que hem escalat el número de testos de RT-PCR que es podien fer, i aproximadament hem doblat la capacitat amb condicions acceptables. Però tot i així no hi hem arribat: no n’hem tingut prou ni per testar els professionals sanitaris que tracten pacients. En un món ideal hauríem d’encara doblar o multiplicar per tres les capacitats. I això és possible? Ho dubto. En aquest context, hem actuat com al segle XIX: diagnostiquem per símptomes, aïllem per símptomes, demanem als contactes que s’auto-aïllin i tanquem el país. És l'ideal? No. Però és la realitat que tenim. La resta és fer volar coloms. Centrem-nos i siguem positius: vivim al segle XIX, però fem-ho bé: encara que sigui només per símptomes, tinguem controlats tots els malalts i els seus contactes.
Tenim un servei nacional de salut pública que sap fer molt bé aquesta feina. Però ah, quan s’acabi tot pensem en les especialitats que el brot de COVID-19 ha castigat més: la UCI, Urgències, Epidemiologia, la medicina primària. Tots denigrats, desatesos i infrafinançats en temps de bonança. Ens en recordarem, quan tot s’acabi? I mentrestant... funcionen tots els telèfons, l’app i tots els circuits? I pregunto més: funcionen de manera perfecta?
I ara ja estem de baixada. Encara estem decidint i perfeccionant els plans de desconfinament i la gent ja s’ha desconfinat, només s’ha de sortir al carrer. No podem tenir la gent tancada a casa per sempre més. Els ciutadans en la seva gran majoria s’han comportat de manera exemplar, i se senten estafats: nosaltres hem fet la nostra part, tothom ha fet la seva? Jo us prometo i us juro com des del primer dia que hi ha un munt de gent treballant incansablement perquè tot surti el millor possible. N’hi ha hagut prou? Evidentment que no. S’han comès errors? A pilons. El que em preocupa ara no és el que s’ha fet malament (ja passarem comptes, tard o d’hora), sinó... a partir d’ara, serem capaços de fer-ho millor?
Ada Klein Fortuny és metgessa i fa recerca en el camp de les malalties infeccioses. Ada Klein Fortuny és un pseudònim.