Una política espanyola trenca el silenci: «Jo també he estat víctima de gènere»

Diuen les estadístiques que una dona a Espanya triga vuit anys i vuit mesos a revelar els maltractaments. El més difícil és trencar el silenci, i avui ho ha fet una política en el Congrés dels Diputats. És Isabel Franco Carmona, diputada per Sevilla d'Unidas Podemos, que ha reconegut haver estat víctima de violència de gènere.

Com a vicepresidenta primera de la Comissió per al Seguiment del Pacte d'Estat sobre la Violència de Gènere, Isabel ha relatat que va ser víctima de violència de gènere  «dins i també fora de la parella», i que la seva família no ho sap.

Ho ha dit durant la sessió d'avui en la qual intervenia la presidenta de l'Observatori contra la violència de gènere. Isabel Franco ha utilitzat el seu torn per a reclamar el lideratge d'Espanya «en la defensa de totes les dones i dels nens, de totes les persones que estem sofrint la violència masclista».

La diputada  ha explicat que «una de cada dues dones hem sofert algun tipus de violència masclista» i aleshores ha compartit la seva experiència: «Jo haig de dir avui sense embuts que també l'he sofert dins de l'àmbit de la parella, i fora d'ell. És important que comencem a dir-ho clarament, a vèncer aquesta por, a vèncer el silenci i la vergonya. La meva família no ho sap, però jo ho vaig sofrir, igual que altres dones, i això cal normalitzar i començar-ho a dir perquè és el primer pas per a poder sortir d'això».

El ple de la comissió ha acollit les seves paraules amb aplaudiments, inclosa la presidenta de l'Observatori, que l'ha qualificat d'«exemple de valentia enorme». La diputada ha afegit que gairebé el 100% de les dones que sofreixen violència fora de l'àmbit de la parella ha estat a les mans d'un home, i el 44% dins de les seves cases per persones conegudes: «Just en els àmbits on crèiem estar segures, fins i tot així som violentades, som violades i sofrim la violència masclista».

Només sí és sí

Isabel ha parlat de les víctimes de la violència masclista en plural i ha reclamat ampliar la formació de gènere en tota l'administració. Ha fet especial èmfasi en la violència que es produeix fora de la parella, i que «la legislació no recull bé i arriba a crear víctimes de primera i de segona».

La diputada ha donat suport a la petició del ministeri d'Igualtat d'augmentar fins al 21% el pressupost destinat a la lluita contra la violència de gènere. Això suposaria 113 milions per a les comunitats autònomes, 20 per a les entitats locals i 18 per a les associacions que treballen contra la violència masclista.

Com a diputada sevillana, a més, Isabel ha criticat al govern d'Andalusia per «haver cedit davant el negacionisme de la ultradreta i dedicar cada vegada menys fons contra la violència de gènere». També ha aprofitat per a demanar passar del «no és no» al «només sí que és sí» i eliminar la distinció «entre agressió i abús».

Més inversió en polítiques de gènere

La llei de violència de gènere aprovada a Espanya en 2004 va ser pionera a tot el món perquè suposava trencar la falsa igualtat entre homes i dones, i protegir l'element més feble, en aquest cas la dona. Això es va fer endurint el codi penal i canviant la legislació per a protegir més les dones.

Un dels pilars fonamentals de la llei era la modificació del codi penal, que empara a les dones per a trencar la por de denunciar i estableix càstigs més durs. Però els legisladors tenien clar que això no seria suficient sense una xarxa de suport que, des de les administracions, oferissin a les dones secundo legal, social, econòmic i administratiu.

17 anys després s'ha demostrat que en l'àmbit penal, la llei ha aconseguit trencar la indefensió de les dones. Però en canvi, ha fracassat en l'intent d'oferir una xarxa de suport a la víctima, i la raó es troba en la falta de recursos. Aquesta és una de les coses que van motivar el Pacte d'Estat per la violència de gènere, el compromís del qual és continuar fent passos en aquesta direcció.

La denúncia d'Isabel Franco coincideix amb el soroll mediàtic entorn del cas Rocío Carrasco, que genera una gran divisió en la societat espanyola. Per a alguns és una falsa víctima que només ho ha fet per diners. Però Rocío ha rebut el suport d'amplis sectors de la societat i especialment de les associacions de víctimes de violència de gènere, que ho veuen com una cosa positiva que ajuda a trencar el silenci.