Si donem el curs per acabat, no passarà absolutament res!

Segurament que aquest pensament ronda pel cap de moltes i molts mestres, professorat i, sobretot, de moltes famílies. Des d’ahir que sabem quines seran les mesures que el Departament d’Educació de la Generalitat emprendrà per tal d’afrontar el tercer trimestre davant la incertesa de si l’acabarem encara confinades o l’acabarem als nostres centres educatius. I dic que “l’acabarem” utilitzant “el nosaltres” no com ús majestàtic sinó perquè, realment, em faig aquesta pregunta cada dia que m’he d’afrontar a una pantalla d’ordinador per a preparar feines per l’alumnat. Ara faig de regidora a l’Ajuntament de Reus però sóc mestra, educadora o professora —com se’n vulgui dir— des de fa molts més anys.

 

 

Tal com ho veiem i vivim en sanitat, ara també ho veiem i ho vivim en educació. Aplaudim les professionals sanitàries als balcons a les 8 del vespre o bé el  Conseller d’Educació fa un reconeixement públic del gran esforç del professorat i de les famílies per poder tirar el curs endavant malgrat el confinament. Ara bé, no vulguem disfressar de bones intencions el seguit de retallades voraces que van patir l’àmbit sanitari i l’educatiu. Més de 10 anys patint retallades i ara aprofitem la debilitat del moment per netejar consciències. És important fer aquest recordatori perquè explica com hem d’afrontar allò que alguns, interessadament, només titllen de crisi sanitària i que algunes evidenciem que és el començament del col·lapse del sistema capitalista.

 

 

Feta aquesta reflexió, també tinc la necessitat de qüestionar totes aquelles propostes que generen a la vegada incògnites i que, de ben segur, no sabré del cert com resoldre-les. Me’n deixaré moltes i no en respondré gaires però la intenció d’aquest article no és fer una crítica frontista a unes intencions de millora que se’ns han proposat des del Departament sinó fer una reflexió sobre les conseqüències que en podem patir a mig i a llarg termini i aportar propostes des del municipalisme que sí que poden quedar arrelades més enllà del temps del confinament.

 

 

Si donem el curs per acabat, no passarà absolutament res! Sí, ho crec de veritat. I no només a primària sinó, fins i tot, a secundària (no la post-obligatòria) de la qual en sóc mestra en una escola de persones adultes. Cal recordar que l’ESO és legalment presencial i només se n’ensenya a distància per aquelles persones majors de 18 anys però que ara s’oferirà als menors com a mesura excepcional per afrontar el moment. Altre cop, no hi ha una bona planificació dels efectes que aquest fet causarà i la superació de la segregació escolar i social en l’educació pública ja deixa marques irrecuperables.

El Departament d’Educació començarà a repartir, a partir del dia 20 d’abril, 22.000 dispositius entre aquelles famílies que es consideren que ho necessiten per tal de seguir el currículum escolar i poder avaluar tot l’alumnat a distància. Probablement, amb aquesta i la mesura proposada per accedir a la connectivitat d’internet hi ha una voluntat de superar desigualtats però la realitat no serà aquesta ni a mig ni a llarg termini.

 

 

En primer lloc, el Departament ja planteja que els paquets amb dades o amb els dispositius electrònics són un préstec pel període de confinament, i s’hauran de retornar al centre el primer dia de retorn a les classes. Hi ha una clara evidència que són mesures “apagafocs” i que no capgirarem, de manera permanent, les desigualtats socials en matèria de  bretxa digital.

 

 

Ara bé, en aquest àmbit i com una bona proposta a llarg termini que es podria generar des dels municipis i, concretament a Reus, seria treballar perquè la xarxa wifi pública esdevingués realment gratuïta i prou potent —ara mateix no existeix— per tal que pogués arribar a totes les llars de les ciutat. A més, durant el període de confinament, aquesta xarxa podria estar reforçada per les xarxes d’aquells edificis públics que ara mateix no estan oberts a la ciutadania com els centres cívics i les biblioteques de tal manera que aquest accés a internet fos més eficaç i eficient.

 

 

D’altra banda, i aprofitant la iniciativa de la Targeta Moneder com a mesura aplicada a l’alumnat amb beques menjador, es podria ampliar amb aportacions de dispositius electrònics o vals de dades d’internet de manera permanent per tot el curs. Aquesta mesura podria anar lligada a una altra proposta realment transformadora: dins el marc de l’economia circular i social i amb el treball conjunt amb cooperatives del sector informàtic es podrien recollir ordinadors i monitors de dependències municipals per tal de reciclar-los, allargar-ne la vida útil, reduir-ne l’impacte mediambiental i cedir-los a entitats socials i col·lectius vulnerables.

 

 

Part de la feina ja la tenim feta ja que les dades d’aquelles famílies mancades d’aquests recursos ja les tenim, sigui perquè cada centre educatiu va facilitar les dades al departament o perque a Reus existeix un estudi sobre la segregació escolar el qual pot servir de base per analitzar la bretxa digital per centres ara més que mai.

 

 

Segons va explicar el conseller, “per fer arribar els paquets, prèviament s’obrirà el centre per tal que treballadors de Telefònica (aquest seria un altre aspecte a analitzar: l’administració pública en mans de bancs i multinacionals però serà d’aquí un temps que en parlarem) puguin recollir els dispositius que s’entregaran a l’alumnat. A continuació els tècnics els reconfiguraran, s’embalaran de forma personalitzada i es transportaran a casa de cadascun dels alumnes”. Les preguntes que em faig: Cal que només es distribueixin equips informàtics? I tot aquell material fungible que ha quedat abandonat a les aules i que serviria per crear i imaginar mons més grans dins d’aquest món petit del confinament? Llapis, gomes, colors, cartolines, llibres per llegir, jocs de taula, instruments,… podrien ser a moltes cases durant aquests dies! En aquest sentit i havent fet ja una feina amb la detecció d’alumnes amb manca de dispositius, l’Ajuntament de Reus, amb el vist-i-plau dels claustres i AMPES dels centres hauria d’aprofitar l’obertura de centres i redistribuir aquest material entre aquelles famílies que també ho necessitessin.

 

 

D’aquesta manera, la vida confinada dels nostres infants i joves no s’acabaria amb el límit d’una pantalla i les docents i les famílies podríem trobar altres vies d’ensenyar i aprendre i adaptar-nos a diferents situacions i contextos diversos que s’accentuen en aquest temps estrany de confinament. Buscar altres propostes més enllà de l’internet ajudaria a l’acompanyament emocional i intel.lectual d’aquelles famílies amb diversitat d’origen en què les persones adultes encara són analfabetes en la llengua d’acollida, o que per organització familiar no poden seguir un horari establert a casa. Hi ha tantes realitats que la inclusió de totes elles no hauria de partir d’una sola proposta ja que deixarem moltes persones pel camí.

 

 

Si en la quotidianitat del dia a dia, la segregació escolar i social no disminueix per la manca de recursos per afrontar les dificultats en l’àmbit educatiu -torno a recordar el gran volum de retallades-, no podem creure que l’aportació d’un dispositiu electrònic per família ens farà oblidar la realitat (o les realitats) que vivim als centres educatius. La majoria de vegades, l’esforç i la voluntat de les docents que participem en l’educació juntament amb la relació humana i l’acompanyament són les eines més efectives per abordar la desigualtat. Durant aquests dies, les trucades telefòniques i els grups de Whatsapp intenten mantenir els vincles entre l’alumnat i les docents però, realment, no és el mateix. Qui ens assegura que totes les famílies poden gaudir d’aquesta aportació afectiva tant important en el creixement personal? Potser ens netejarem la consciència dient que treballem per trencar amb la bretxa digital, però sense incidir en la social serà un treball fet en va.

Aquests dispositius que arribaran a les famílies serviran per seguir amb el currículum escolar, aquell currículum que hem de complir i que ens fa oblidar la visió més humanista del significat de l’educació. Això passa perquè s’ha de parlar de rigurositat i objectivitat dins d’un marc que situa l’educació en un marc legislatiu molt allunyat de l’humanisme. Tenim un sistema educatiu que ens obliga a estar escolaritzades a partir dels 6 anys i, per tant, l’administració, en aquest moment, es veu amb el deure de fer plantejaments en termes curriculars estrictes per tal d’arribar a tenir dades objectives i avaluables i acabar el curs de manera ordinària. Però és que ens trobem en un moment extraordinari!

 

 

Si en el nostre dia a dia a les escoles i als centres educatius se’ns fa difícil afrontar dades estadístiques i a la vegada plantegem avaluació per competències i apostem per l’educació per projectes, racons i comunitats d’aprenentatge entre molts altres mètodes cooperatius d’aprenentatge, què estem fent quan ens plantegem acabar el curs de manera telemàtica? L’avaluació per competències, per cert, un mètode de seguiment proposat pel mateix Departament d’Educació, és un tipus d’avaluació que no es fixa solament en el resultat o producte final sinó en el procés i les habilitats que s’adquireixen quan es realitza una tasca concreta. Perquè no proporcionem tasques i habilitats que puguem treballar en l’àmbit de les nostres llars de manera molt més còmoda i adaptable a cada realitat familiar?

 

 

Siguem conscients que l’aportació de dispositius electrònics a les famílies no solucionarà les dinàmiques extraordinàries que es generen a causa del confinament. Partim d’un molt mal plantejament: creiem que totes les famílies són famílies nuclears i que totes s’organitzen de la mateixa manera. Hem pensat amb la diversitat familiar? Hem pensat en la conciliació vida familiar i teletreball i com combinar aquest teletreball amb l’acompanyament de la canalla i dels joves amb les tasques curriculars? Hem pensat en com combinar la nostra tasca com a docents amb teletreball i el nostre paper de pares i mares? Tota aquesta situació genera moltes incògnites que van molt més enllà de poder connectar-se o no a internet per estudiar.

 

 

Són incògnites difícils de gestionar perquè parlem de com implicar les famílies en l’acompanyament escolar que ja fa molt de temps que intentem abordar i que no hem aconseguit durant tot aquest temps de quotidianitat d’anades i vingudes a les escoles i als instituts i que difícilment ho aconseguirem ara, -famílies de moltes menes i de moltes dimensions. Les dimensions que ara es mesuren amb les mides de les llars i el confinament es viu molt diferent en cases amb terrasses i jardins, en pisos amb balcons de metre i mig o en pisos només amb finestres interiors. Aquesta és la diversitat que hem d’afrontar i l’equitat ha de ser aquest valor per fer-la inclusiva.

 

 

L’entrega de 22.000 dispositius electrònics no ha de ser el final del camí, sinó una parada en el llarg trajecte. Que la falera d’acabar el curs de qualsevol manera no ens privi de seguir buscant les vies per convertir en real allò que moltes docents busquem: més enllà de les quatre parets d’un centre o més enllà d’una pantalla d’ordinador, més enllà de l’ensenyament curricular hi ha vincles, vivències, xarxa i, sobretot creixement personal i familiar, és a dir, una educació integral. La inclusió educativa i social i, per tant, l’equitat, s’ha de projectar des d’una mirada perimètrica i no centrista ja que ha de ser un valor que ha de pretendre oferir un marc d’oportunitats en relació a unes capacitats i no necessitats.

 

 

Així que com a mestra, educadora, professora —repeteixo, com se’n vulgui dir— i com a filla, i com a parella, i com a treballadora, i com a militant d’una organització amb compromís polític, i com a persona,…allò millor que puc dir i fer és passar, com millor es pugui, sense sentir-me malament per allò que faig o no faig. No emprenyaré els meus alumnes perquè em facin arribar una tasca dos dies més tard del previst, o perquè no em contestin un mail o perquè un dia no es connectin. El centre on treballo és per elles i ells una casa, i ara la tenen lluny. Òbviament que intentaré fer-los reflexionar sobre el compromís de mantenir-se actives i actius en el dia a dia però no m’ hi barallaré com potser he fet en la quotidianitat. Ara més que mai, prioritzaré el “com estàs?” al “què has fet?” Hi haurà un aspecte que sí que avaluaré, serà l’esforç. L’esforç de suportar els dies de confinament que no solucionarem fent una bogeria més gran: fent curs escolar durant el juliol. No siguem encara més cruels! No vulguem el pitjor per la nostra canalla i el nostre jovent! No confinem després del confinament! Busquem recursos perquè totes i tots puguem gaudir d’un estiu lliure, ara més que mai! Gratuïtat en les activitats! L’educació en el lleure, equitativa i gratuïta serà la nostra millor aliada per superar els temps grisos de confinament! Pensem-hi ja ara!

 

Treballem de manera coordinada amb els agrupaments i els esplais per tal de treballar una oferta educativa en el lleure adaptada a les necessitats que es puguin generar després del confinament!