És acollonant. Sembla mentida. Però pel replegament interior de la tribu continuen tenint un èxit rotund els drames rurals catalans. Com que tothom vol ser Víctor Català o Rodoreda, no hi ha escriptora que no en faci un. Això té un perill: preparem-nos pel desembarcament dels barcelonins a la Terra Alta, a les Garrigues o al Priorat, perquè voldran documentar-se. Aviat no hi haurà incendi forestal a Catalunya per on no hi hagi passat un habitant de l'àrea metropolitana grossa. De fet, la invasió ja ha començat.
Això havia de ser una crònica rutinària d’una jornada de música, humor i alcoholisme a la Conca de Barberà, però la providència ha volgut que, poques hores després de la festa rural que havia de relatar, un tros de comarca hagi cremat en un dels incendis més bèsties que es recorden a la zona. Ara que la combustió s’ha pràcticament aturat, calcinant gairebé dues mil hectàrees de bosc, m’havia proposat lligar els dos esdeveniments de manera artificial i forçada. Fins que me n’he adonat, en un atac sobtat de clarividència, que potser no calia forçar tant i que, al cap a i a la fi, són dos fenòmens causats pel mateix abandonament del territori.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Tirem enrere. Divendres. És la primera jornada de la Nit 5.1, una festa d’estiu que ja fa uns anys que se celebra, però que enguany commemora els deu anys d’aquesta diguem-ne associació, coneguda per publicar un diari digital cultural molt centrat en les coses de la ruralia tractoriana i la Tarragona interior. El fet més noticiable és que La Conca 5.1 es fa des d’una zona del país en sagnant despoblament i on la mínima pretensió de fer alguna cosa cultural ja té tints d’heroïcitat.
També cal dir que a la Conca de Barberà hi ha una presència de mecenatge privat —el mecenatge privat a Catalunya ja només són dos o tres bojos mal comptats— molt important com és la Fundació Carulla que sosté el Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, institució amb qui la Conca 5.1 també hi té vincles i amb qui organitzen actes conjuntament. Entre això i el suport voluntariós d’algunes administracions públiques locals s’expliquen el sorgiment d’aquests bolets en una regió que, si no fos per la fertilització artificial, hauria de ser un erm.
L’esdeveniment té com a escenari el castell templer de Barberà de la Conca, que és un lloc que ni sabia que existia, coronat per una torre cilíndrica en tan bon estat que segur que és més falsa que un duro sevillano. Pregunto. Es veu que és un lloc fetitxe per a l’organitzador i ànima de la Conca 5.1, Leandre Romeu, que és del poble i fins i tot s’hi va casar. Romeu i la seva parella Carlota Moragas acaben de ser pares, i la família és la gran protagonista de les rotllanes de conversa, durant tota la tarda. De fet, semblem tots convidats a un bateig, més encara quan em filtren la informació que també es van casar en aquest castell.
Encara falten unes hores perquè, trenta quilòmetres més al nord, una esca encara no determinada encengui la Baixa Segarra, i la festa comença amb dos concerts de cantautores postadolescents primes i lànguides, d’aquestes que ara estan de moda i que jo, que sóc un senyor gran, veig totes igual. Només són quarts de vuit, però s’ha d’anar per feina, perquè a la una hi ha toc de queda i s’ha de tenir tot enllestit. Hem de menjar, hem de beure, hem d’escoltar música i xistes. De pressa. El programa està tan concentrat per culpa del Procicat que hi ha els primers neguits. Aquesta cosa tan nostrada de complir normes escrupolosament encara que ningú ens vigili, tret dels delators habituals.
Això provoca alguna fricció: l’espai de l’escenari i l’espai ‘gastronòmic’ tenen entremig una duana fortament controlada per l’organització gestàpica. Fins que no surtin els que mengen i beuen dalt, no poden entrar els que estan asseguts a les cadires de baix. Això produeix un efecte embut còmic si no fos perquè n’hi ha que tenim gana. Perdo els papers. Em salto la cua i em dirigeixo irat a una noia —demano disculpes públicament— del control fronterer: «Si no feu baixar la gent ens quedarem aquí en filera tota la nit», li etzibo, mentre em mira amb ulls de voler matar-me i de «què collons vols que hi faci» que em torna com un xaiet disciplinat a la cleda.
Se m’afegeix a la cua Joel Díaz, que fa un moment ha fet el seu monòleg a l’escenari, amb èxit diguem-ne moderat. No és culpa teva, li dic. És una plaça complicada per al seu humor urbà, canallita i antiprocessista. No sembla que l’acabi de consolar, però tampoc ens hi amoïnem gaire. Magí Garcia, que ha basat el seu speech en les ejaculacions facials i ha acabat ensenyant el cul a l’auditori, és més reflexiu. Mig de conya diu que si esperaven el Peyu, un expert en connectar amb l’humor de la Catalunya Profunda, i no els ha arribat el pressupost, són normals les cares de perplexitat que detecto entre les desenes de ‘putaspanyes’, ‘fillsdeputa’ i ‘subnormals’ que sobrevolen l’aire límpid i capvespral de la Conca.
És interessantíssim aquest xoc de civilitzacions entre l’estirabot estripat i provocador, genuïnament urbà i barceloní, i l’entorn rural tirant a lazi, per dir-ho en el llenguatge de l’enemic. Admeto que potser he vingut per observar-lo. Hi ha fans de l’Stand Up català i del Soterrani, i sobretot els insofribles hooligans i groupies de La Sotana, una subespècie de mascle jove català molt reconeixible que ha fet, incomprensiblement, de Joel Díaz, Manel Vidal, Magí Garcia i Andreu Juanola una mena d’icones eroticofestives, uns Beatles de pa sucat amb oli que provoquen una histèria estranya arreu on passen. A tots aquests no el venen de nou les destralades que s’amollen a l’escenari.
Però qui no els coneix, com una senyora que sembla local i que se m’asseu al costat queda glaçat, incòmode i incapaç de moure un múscul, tenallat per la incredulitat i la vergonya (crec). Especialment brillant està Charlie Pee, que surt a l’escenari amb energia desbocada, una capacitat espectacular per trenar acudits i històries mantenint l’interès i una quantitat indecent de polles a la boca per minut. La senyora del costat es remou una miqueta, no gaire. Les rialles són forçades i en al començament escadusseres, però a còpia de picar pedra i apel·lar un xic a l’empatia feminista aconsegueix posar-se el públic a la butxaca. Miro el tuiter. La Conca 5.1 afirma que és un humor ‘molt necessari’, cosa que indica que no les tenen totes. L’endemà, a la jornada de dissabte, vindran Oye Sherman i Ana Polo, amb un humor més blanc i assimilable; el distingit públic de la Conca podrà riure amb menys incomoditat.
Sort que els monòlegs s’acaben i tothom surt en tromba cap a la part de dalt, per menjar. Em miro molt malament els indesitjables que es resisteixen a abandonar les taules i podem accedir. Ha pujat el cuiner estrella i amic Xef Juandi de Reus —amb dos pans gegantescos de Sistaré— i, després de negociar el gluten que contenen els seus plats m’emporto una burrata guacamolejada i unes aletes de pollastre teriyaki, com a mostra de la gastronomia tradicional de la Conca. Aquí, em veig obligat a destacar un magnífic brie trufat que el restaurant local 10 mil 400 ofrena a Joel Díaz per la seva condició de famós. Excel·lent. I de pas destacar —de nou— els vins blancs artesans d’Edu Sanromà, mentre m’explica que té un Sumoll posat entre cella i cella.
Mentre tothom menja i beu, a baix hi ha un valencià que canta —diria que és Feliu Ventura— i a qui no fa cas ningú; li ha tocat la mala hora. Abans que ens facin fora, encara tindrem l’ocasió d’escoltar Magali Sare, que també és una d’aquestes noietes lànguides. Aquesta es va fer famosa per pervertir l’himne nacional a la presa de possessió del President Petit, però en canvi ens obsequia amb una exhibició vocal fabulosa que em deixa enganxat a la cadira una estona més.
Ens n’anem contents, amb la sensació d’haver viscut una nit d’estiu campestre, com les que feien a Escornalbou abans de la pandèmia, amb els mateixos tics modernets però amb una concentració d’imbècils pedants francament inferior. Sempre és d’agrair. La terra que es cultiva és més difícil que es cremi, diuen els Agents Rurals.