Encara no s’ha inventat xarxa social, plataforma, tecnologia ni religió capaç de fer ombra a una taula amb dues cerveses ben fredes. No s’ha inventat. Enguany arriben amb mascaretes i hidrogel a taula, però tant se val. He tret converses més interessants en quinze dies que en les darreres quinze setmanes. I sense canviar d’interlocutors, només el format. No ho pretenia.
És normal que durant dues setmanes no m’hagueu llegit ni un peu de foto, perquè he fet servir unes curtes vacances per allunyar-me quirúrgicament de tot teclat, pantalla o xarxa social a consciència. I esprémer al màxim el dret que menys acostumo a exercir, el de desconnexió d’un món absorbent per definició. Espero que pugueu tenir la mateixa sort.
No és fàcil, però de vegades és necessari baixar del tren. Tampoc caldria confondre desconnexió amb tancar-se en un soterrani a pa i aigua, home, que no es tractaria d’això. Amb renunciar indiscriminadament a la matraca de la televisió, a la safata de mails —no vull ni pensar què em trobaré en les pròximes hores— i als xats de la feina pot ser més que suficient. I no per desinterès, sinó per salut. Enguany tocava.
Dues setmanes de sobretaules llargues, d’escapades perquè sí, d'obrir els llibres oblidats i de sopars sense rellotge poden servir per reprendre un ritme i un pols que, sense saber per què, havíem perdut en una espiral d’adrenalina inèdita. Alguns anàvem ja sense brúixola. Força major. I no som pocs, imagino.
Em reincorporo al camí conscient que he respirat, bé i molt, i que torno a tenir les energies que havia perdut per esgotament setmanes enrere. Em reincorporo conscient, també, que sense exercir aquest (breu) dret de desconnexió enguany esdevé impossible exercir bé el dret a la informació que ara abraça una importància vital. Ens tornarem a cansar, tornarem a descansar i ens tornarem a buidar els cops que calgui. Suposo que vaig encertar-la el dia que vaig decidir a què dedicaria les pròximes dècades. Que, malgrat tot, aquell dia sí que la vaig encertar amb ganes.